Temps mort
Era 11 de novembre. Dins del metro, en un vagó mig buit d’una línia poc concorreguda, el soroll metàl·lic del tren fregant els raïls ressonava rítmicament, hipnòtic. Mirava al voltant i sentia aquella estranya sensació de suspensió: dins del metro, el temps no passava.
Era un espai de pas, un territori entre destins. Podia llegir, escoltar música, perdre’s en la pantalla del mòbil o simplement observar la resta de passatgers. Tot i així, qualsevol preocupació quedava en suspens, com si no pogués travessar les portes del vagó.
Feia temps que fixava la mirada en espais com aquest. Els aeroports, les sales d’espera, els trajectes llargs en tren o en cotxe. Llocs on la vida semblava pausada, un present continu. Es preguntava si tothom ho percebia així o si només ell sentia que, en aquests espais, podia desaparèixer sense que ningú ho notés.
Mentre el metro s’endinsava en la foscor del túnel, va pensar en la paradoxa: un espai en moviment que, tanmateix, se sentia estàtic. Li recordava al que podria ser el llimb.
Cada dia feia els mateixos trajectes, a les mateixes hores. Coneixia les cares anònimes que compartien el recorregut, part del decorat del seu dia a dia. De vegades tornava amb algun company de feina, i ho odiava.
Fingir estar de bon humor després de treballar, seguir converses que preferia deixar enrere… Li interrompien el seu moment sagrat de desconnexió, aquell tram de temps només seu, on tot quedava en pausa.
La setmana següent va decidir canviar alguna cosa. Si sempre repetia la seva rutina, res canviaria. Potser avançant o retardant uns minuts la sortida alguna cosa hauria de ser diferent.
L’endemà, en lloc d’agafar el metro a la mateixa hora, va esperar el següent tren. Un gest mínim, però que li va semblar un acte de rebel·lió.
Quan va pujar al vagó, va notar la diferència. Els passatgers eren altres, les dinàmiques havien canviat subtilment. Es va asseure i va observar el seu voltant, buscant un detall que li confirmés que aquell era un trajecte diferent.
Aleshores la va veure.
Una noia asseguda a l’altre extrem del vagó, llegint un llibre amb una concentració absoluta. Hi havia alguna cosa en ella que el va inquietar. Potser la manera com girava les pàgines, lentament, com si les assaborís. O potser el fet que, per un instant, li va semblar que el llibre que llegia era el mateix que ell duia a la motxilla.
El metro va frenar i, mentre els passatgers s’aixecaven, la noia va alçar la mirada. Les seves mirades es van creuar un instant, carregat d’una estranya familiaritat.
Les portes es van obrir i ella va desaparèixer entre la multitud.
Es va quedar allà, amb el batec accelerat, sense saber exactament per què.
Aquella nit, en arribar a casa, va treure el llibre de la motxilla i es va quedar mirant-lo. Havia de ser una coincidència. Només això. Però la sensació que alguna cosa s’havia trencat en la seva rutina era innegable.
Potser l’endemà tornaria a agafar el metro a una hora diferent.
Per si de cas.