El recte camí
Sota l’aigua de la dutxa pensava quina roba posar-se per anar a la feina aquell dimecres. Vinga, que ja arribem a l’equador de la setmana! Que cansat estava, i quina mandra tenia, però és que d’alguna manera s’havia de guanyar el pa, en Juanjo. Que trist ser funcionari, però més trist és ser pobre!, va reflexionar.
Desgràcia! No trobava la tarja del bicing, la seva oportuníssima manera d’evitar haver d’agafar el metro, el seu hostil antagonista. No podia raonar el perquè de la seva fòbia, però el fet és que no suportava ni el pensament de ficar-se pels túnels subterranis. Quina mena de cagat de la vida té por del metro? No volia fer tard a la feina, així que, quin remei, va sortir sense la targeta i es va encaminar a la parada que li queia més propera. Centra’t, JuanJo, governa aquesta teva por. Amb el cor esvalotat va llucar com s’acostaven les amples escales que descendien cap al seu infern personal. Una última mirada a la basílica de Gaudí abans d’endinsar-se cap al fons de la línia 2.
Esbufegant, notava com la caca s’escolava entre les natges. Se sentia com el tros de merda que acabava de desallotjar. És que no eren gaire diferents, ell i el seu cagalló. Com es pot ser tan cagat? Freturós de valentia, no encarava amb solvència les adversitats. Desproveït d’aquella solvència, la vida oferia dificultats grosses per al JuanJo, potser insuperables.
Va pujar al vagó. Tot ell tremolava, sabia que tothom el mirava. La resta de passatgers ensumaven la seva por, pensava, i també el seu cagalló. L’oxigen respirable no semblava ésser prou, i a més no aconseguia empassar-lo amb normalitat. Patètic. Se li va escapar un sanglot, i en aquell moment, en JuanJo va alliberar una torrentada d’angoixa incontestable. Les cames li van fer figa i va caure a terra com un sac de patates. Els passatgers que aquell dia havien pujat al metro de les 8 en punt a Sagrada Família van observar embadalits com aquell home adult xisclava, pixava, i plorava com una criatura des del terra del comboi. El metro va tancar les portes i va arrencar en direcció a Badalona.
Dues parades més tard, en JuanJo arribava al destí. Durant dues parades havia rodolat amunt i avall com una nina dins una rentadora, els lleugers girs del trajecte propulsant els seus moviments per dins del vagó. Posseït per la infermesa i la consumpció d’esfínter, el seu cos exhaust no parava quiet, empastifant el vagó, els passatgers, i a sí mateix de merda. No hauria d’haver sopat el ramen picant, cavil·lava agònic, tot dispensant merda poc sòlida pel darrer racó net del vagó. Arribat a la seva parada, l’esglai de sobte es va esvair, car el nostre heroi ja veia la llum al final del túnel. Quan les portes es van obrir a Clot, en JuanJo ja havia recuperat el tremp. Amb llum als ulls es va posar dret, es va espolsar la brutícia fecal, i va posar-se a caminar, disposat a culminar la seva obra.
Com el cagalló que havia evacuat a l’inici de l’itinerari, en Juanjo sortia triomfant dels centenaris túnels de la ciutat.
Es desvetllava un nou dia a la ciutat de Barcelona, i malgrat ser un tros de merda, en JuanJo ara sabia que podria encarar-s’hi amb nova empenta. Havia superat, i en gran manera, l’adversitat més formidable que li havia plantat mai la vida. Aixecant el cap enlaire, va tancar els ulls mentre els raigs del sol matiner li banyaven el rostre, encara regalimant merda.
Va somriure satisfet. Tot seguit va afanyar-se cap a la parada de bus que el duria la resta del trajecte fins a la feina.