Liceu 1925
Era una tarda plujosa de principis de novembre. Com de costum, vaig entrar al metro per tornar a casa després d’un esgotador dia feiner. Les parades s’anaven succeint amb monotonia, mentre alguns dels escassos passatgers anaven capcinejant mig adormits, bressolats per la remor i el sotragueig del vagó.
En arribar a la parada de Liceu, quan ja només me’n restava una per arribar al meu destí, el vagó es va aturar més bruscament del que és habitual, i al mateix temps va quedar a les fosques. Al cap d’uns segons, per sort, va tornar el llum; però ja res tornava a ser com abans. Em trobava en un recinte d’aspecte metàl·lic, i el meu seient (com tots els altres) estava entapissat de color marró. Aquests i altres detalls em van fer pensar que havia reculat en el temps, sensació que es va enfortir quan em vaig fixar en els passatgers: anaven vestits d’una manera com només havia vist a les pel·lícules de cinema mut, o a les poques fotografies que s’havien fet els meus besavis.
Llavors vaig recordar que feia precisament cent anys que es va estrenar aquella parada; així que allò devia ser alguna mena d’acte festiu molt elaborat, com un truc de màgia. Tothom va començar a aixecar-se, es veia que la celebració continuaria a l’andana. Em vaig acostar a un home gran, amb bastó i barba blanca, que tenia dificultats per posar-se dret; el vaig ajudar, i vam tenir una petita conversa:
- Gràcies, jove - em va dir.
- Bona actuació! - vaig dir somrient.
- Com diu? Ah, ja pot comptar-hi. La Zinetti sempre està a l’alçada de les expectatives. Serà una Carmen gloriosa! Sort en tenim del Gran Metro, els vells atrotinats com jo, que ens acosta al Liceu sense haver d'anar a peu!
Va sortir del vagó, deixant-me amb el somriure glaçat als llavis. No sabia si m’estava prenent el pèl o si estava una mica massa ficat en el seu paper. Em vaig deixar caure en un dels seients vintage, esperant que el metro continués el seu trajecte. Llavors vaig mirar a l’exterior per primer cop, i el que vaig veure em va inquietar: l’andana també semblava haver sofert canvis molt importants, allò ja era portar la festa massa lluny. La meva mirada es va aturar en un panell que semblava indicar les parades de la línia, però només n’hi havia sis; en un extrem hi havia Lesseps, i a l’altre Liceu.
Vaig sortir del vagó, immergint-me en aquell decorat tan realista, ple de detalls com ceràmiques de colors i cartells modernistes. Un d’aquells cartells em va cridar l’atenció; s'hi veia una dona vestida amb aire andalús, i anunciava l’actuació de Giuseppina Zinetti al Gran Teatre del Liceu, on hi interpretava l’òpera Carmen. En aquell moment van encaixar totes les peces al meu cap: allò no era cap acte commemoratiu del centenari del metro, em trobava realment a l’any 1925!
Un fort vertigen em va atacar de sobte, tot em donava voltes. El meu següent record és el d'una veu que em deia: “Es troba millor?” En obrir els ulls vaig veure una noia que em mirava preocupada. Jo estava assegut al terra, recolzat en una paret. Vaig mirar al meu voltant; el món semblava haver tornat a la normalitat. Però per assegurar-me’n, vaig preguntar a la noia: “Perdoni, a quin any som?” La seva cara de neguit es va transmutar en una expressió d’alarma, abans de contestar: “Al 2025, és clar. A quin any vol que siguem?” Es va aixecar i va marxar gairebé corrent, mentre girava el cap per mirar-me mentre s’allunyava. Em vaig quedar allí a terra, mentre la meva riallada ressonava cada cop més fort per tota l’andana.