Isolada
Llavors em quedo quieta, intacta, a la paret de l’andana, no sé a quina parada estic, no sé a qui li escric. I veig la gent, que entra, que surt, tots tenen pressa i jo… no puc. Estic quieta, intacta, i em faig petita, una formiga que intenta no ser trepitjada, esquivant talons, moriré aquí esclafada. Llavors torno a ser persona, torno a ser jo en cos de res, perquè què és un cos sense ànima?, així és com em sento, buida, tot m'envaeix i jo m'esvaeixo, què em passa, per què continuo quieta, intacta.
Entra el metro, ràpid, fugaç, com aquella estrella que no he pogut comptar, i tothom entra i tothom surt, i quan per fi entro, quan per fi deixo d’estar quieta, intacta, el vagó em menja, em devora, i m’arreplego a una cantonada, tota sola. L’olor del metall se’m cola pel nas, m’oxido, vull que pari, el soroll, les portes, la gent entra i surt, les portes. No sé on vaig, la calor m’acarona, em vull quedar aquí, que el metro em porti a qualsevol destí, lluny d’aquí, lluny de mi.
Llavors baixo, no sé ni com em dic, a qui li escric, he arribat, no sé a on, he arribat a l’altra punta del món. I surto, el sol em penetra, tanco els ulls, i em quedo quieta, intacta, però ara ja no soc petita, formiga, ara soc el gegant amb ganes de devorar la ciutat.
I la normalitat torna a estar quieta, intacta, i jo, jo tan sols soc un soldat danyat, que avui s’ha vist condemnat a la realitat, que s’ha armat i ha serrat dents, ràpida, majestuosa, viva.