Tant de bo viure en una pel·lícula
Entro al metro pels pèls.
Intento recuperar la compostura, mare meva, si perdo el metro, no arribo al tren.
Està a petar, tot i que en un parell de parades es buidarà, així que espero pacientment per trobar un lloc per seure.
Si ho sé, soc jove, puc estar dreta, però avui la vida no em dona a més. Per tant, quan queda un seient lliure m'assec.
Estic asseguda al costat d'un noi un parell d'anys més gran que jo i un senyor gran que està jugant al Candy Crush, decideixo quedar-me mirant com juga.
Ha passat el nivell, però li ha costat una barbaritat, em canso i miro el que està fent el de l'altre costat. Tampoc està amb el mòbil; em pilla de ple mirant-lo.
Merda.
Uns segons després del contacte visual més incòmode de la meva vida, apartem la mirada.
Just en aquell moment s'obren les portes i entren unes senyores grans
Tots dos ens aixequem i les deixem seure. La música dels meus auriculars em distreu del fet que estem tots dos agafats de la mateixa barana i que un mal moviment faria que caiguéssim a terra.
I el torno a mirar. És guapo. Molt guapo. Mare meva. I vesteix prou bé. Per sort aquest cop soc prou dissimulada i no nota el repàs que li estic fent.
Mare meva tia, que avorrida que estàs.
Agafà el mòbil i es posa a jugar, suposo, però a través del reflex de les finestres veig com va aixecant la mirada de tant en tant i em mira.
Dues parades més.
És un trajecte llarg.
Ell deixa de jugar i veig com entra a Spotify i escull música.
Tant de bo pogués veure què està escoltant, però no cal passar-se tampoc.
Decideixo passar, això comença a ser estrany. Així que em centro en els meus pensaments i tot el que haig de fer. Però per la cua de l'ull veig com es comença a moure al ritme de la música i no puc evitar girar-me a mirar.
Un altre cop contacte visual, però aquest cop no és tan incòmode. Jo li somric. M'encanta la gent que balla perquè sí. I ell continua amb els seus moviments subtils al ritme de la música, i el meu somriure augmenta, quan ell hi correspon.
Tinc la temptació de preguntar-li què escolta, però la vergonya pot més que jo i no ho faig. Així que en les meves il·lusions, imagino que és ell el que em parla.
Ja quasi s'acaba el meu trajecte. 2 parades. Rocafort i després Espanya, on vaig jo. I veig com ell segueix allà i mira també les parades.
I allà ja deixo la meva imaginació lliure i penso que ell baixarà a la mateixa parada, I acabarem al mateix tren. Allà hauríem de parlar, no?
Rocafort, s'obren les portes. I surto de cop del meu somnieig, quan veig que ell passa per davant i baixa.
Bé, és el que havia de ser.
Però tot i així la meva esperança em diu que es girarà. I espero.
1 segon, 2 segons 3...
Les portes es tanquen. I ell no es gira.
Bé, el normal, no?
I jo segueixo el meu trajecte, i arriba la meva parada. I tot i que continuo fent tot normalment, em queda l'espineta de no haver dit res i la imatge repetitiva del seu somriure i el seu cos en moviment.
Estic segura que si això fos una pel·lícula, hagués tingut el coratge de parlar-hi.