La màgia d'un desig
Dimarts, 2 de març de 2024
M’assec a un banc del metro, com cada matí, en el meu trajecte de quasi cada dia: escolto el soroll dels raïls, el murmuri de la gent. Miro al voltant, i, com sempre, la rutinària escena: ulls sumisos davant els mòbils. Algunes persones van escrivint, altres s’immergeixen en les xarxes, d’altres simplement no fan res. Com si el món real ja no tingués res a oferir-los.
Deixo escapar un lleuger sospir. Quin món més estrany el que vivim. Per què? Per què tot el que fa la gent és mirar petites pantalles? Què busquem? El desconcert, la incomoditat i l’angoixa m'aclaparen. Inhalo i tanco els ulls per un moment, intentant allunyar-me d’aquesta sensació, però de sobte sento quelcom estrany.
Una calidesa comença a omplir l’espai del vagó. Obro els ulls, expectant. El meu voltant comença a canviar. En un instant, els telèfons de tothom desapareixíen i, en el seu lloc, apareixen objectes inesperats.
El noi que tinc al davant, que fins aleshores estava absort a través de la pantalla, ara sosté una pilota de futbol entre les mans. S'ho mira amb una pura alegria, com si acabés de rebre el seu desig més preuat. Al costat d'ell, un home que fins feia uns minuts estava totalment concentrat en les notícies, ara mira amb un somriure innocent un llibre antic, amb les pàgines plenes d’històries a explorar. Més endavant, una jove mira un entrepà generós de pernil i formatge, i sembla que li costa expressar enorme plaer que li suposa el petit gran detall de la vida. Darrere seu, un nen es troba en braços de la seva mare, i ara té un gos petit a la falda. El nen riu i acaricia el gosset, com si fos el millor amic que mai hagués tingut.
A poc a poc, intento assimilar el que ha passat. Com és possible que, en un obrir i tancar d’ulls les persones al meu voltant hagin deixat de mirar els mòbils per permetre's gaudir dels seus veritables desitjos?
M’aturo.
I què desitjo jo, realment?
Potser jo també necessito alguna cosa més que la quotidiana rutina, més que pantalles, més que la realitat en una galeriaa de fotos.
En aixecar la vista de nou, sento que la gent ara es fixa en els objectes que ara ocupen el seu cor. Els somriures, les expressions de felicitat, de satisfacció, inunden el vagó, i, per primera vegada en molt temps, sento una profunda pau interior.
El ritme del metro sembla menys frenètic i, d’alguna manera, estic més calmada. El món, de cop, ha deixat de ser un corrent d'informació per ser un espai on les emocions i els somnis veritables prenent protagonisme.
Potser la clau no era el que es veia a les pantalles, ni el que es publicava a les xarxes. Potser la clau era connectar amb el que el cor de cada persona desitja realment. Allò senzill, amorós, un somriure sincer, pot ser tot el que necessitem per a sentir-nos plens.
Així, m’adono que la màgia no és en els objectes que havien aparegut al vagó, sinó en el fet que tothom havia deixat de perseguir el que era superficial per a començar a gaudir de les petites coses que realment els feien sentir vius.
Quan el metro arriba a la parada, surto del vagó amb la sensació que, per fi, alguna cosa ha canviat en mi. Ja no vull més pantalles que m’allunyin del món real. Ara sé que per trobar la veritable felicitat, només cal escoltar el cor.