ELA ZERO
Feia cosa d’un parell de dies que ho havia advertit al metro. Especialment a les parets dels vagons. N’havia identificat, també, als sostres dels ascensors, als murs durant els transbords, a les cintes de les escales mecàniques... Eren gargots perfilats amb retoladors permanents. Com més m’hi fixava, més guixades trobava. «Prou!», vaig esclatar al capdavall, «deixa de buscar tres peus al gat». Però tant era, encara que no m’ho proposés i de manera totalment accidental, en continuava descobrint. Només hi reparava jo? No havia tingut l’oportunitat de comentar-ho amb ningú i cada vegada n’hi estava més obsessionat, fins al punt de somiar-hi de tant en tant. I volia resoldre la incògnita pel meu compte, s’havia convertit en un repte personal. Posteriorment, en tot cas, ho explicaria als del meu voltant.
Els guixots estaven formats per una lletra i una xifra: “L0”. Ela zero... Un zero i una ela. Què dimonis representava? No hi havia cap línia al metro amb aquest número, com a màxim eren vuit i començaven a partir de l’u. Històricament, tampoc se’n referenciava cap —almenys això evidenciaven els textos que havia revisat a l’Arxiu Municipal—. D’on emergia, doncs, aquell enigma? Els traçats de cada inscripció acostumaven a ser irregulars, amb colors variats i múltiples formes. Semblava com si els autors de totes elles fossin diferents persones.
Un diumenge a la nit, després de sopar quatre tapes a l’àtic d’una amiga, vaig agafar el metro per tornar a casa. Havia passat una altra setmana. Ja en sumaven quatre. Duia gairebé un mes perseguint aquell criptograma. Fil per randa, havia inspeccionat les vuit línies de metro. M’aturava a les estacions i escodrinyava tots els seus espais i racons com si hagués perdut alguna cosa. No res. Cap pista, cap senyal, cap fil d’on poder estirar. Estava desmoralitzat, arrossegava els peus i sospirava llarg. Amb la intenció de, a partir de l’endemà deixar-ho estar, vaig pujar al metro. Eren les dotze tocades i per megafonia avisaven que fins dilluns no circularia cap altre comboi. No hi havia ningú, ni un sol mussol més; excloent-nos al conductor i a mi, la ciutat sencera dormia profundament. Al cap d’uns minuts, en un instant de debilitat, les parpelles se’m van cloure com dos martells pesants...
Bruscament, un terrabastall metàl·lic em va activar de ple. «M’he tornat a saltar la parada!», vaig remugar de seguida. En revisar per quina estació rondava, vaig notar que quelcom no coincidia. Amb una mica de perspectiva ho vaig comprendre tot: aquella línia... Era la “Línia 0”! Una línia blanca? Aparentment, això indicava la ratlla de l’interior del vagó. Malgrat que, quina tipografia era aquella? Feia la impressió que era més antiga. O menys moderna? Succeïa el mateix amb els seients, eren més baixets i estaven fabricats amb plàstics obsolets. El metro es va posar en marxa de nou a un ritme anacrònic. De cop i volta, un altre terrabastall va sacsejar el vagó. Les llums es van apagar durant un breu període. En encendre’s, els meus ulls no donaven crèdit a les formes del meu entorn. Estava viatjant en el temps? Els seients, com per art de màgia, s’havien transformat en bancs de fusta que s’estenien per uns compartiments moltíssim més estrets. Al fons, el soroll d’una tracció a vapor anunciava l’arribada d’una nova època...
“Vols fer el favor de despertar-te?!”, probablement pensareu. Tranquils, també ho vaig pensar jo, però no m’enredareu. Arribaré al final de l’ELA ZERO i, potser algun dia, us ho explicaré.