El trajecte
La iaia acabava de complir cent anys. Cent meravellosos anys. El meu fill, només de tres, em va preguntar per què la seva bisa era tan gran. Vam sumar la seva edat, la meva i la del seu pare que romania a escassos passos de nosaltres. “Setanta-cinc anys! Encara estem lluny de la bisa”, li vaig dir amb entusiasme. Aleshores vaig adonar-me de la immensitat de l’edat. Quantes vides hi caben en una de sola?
Quan el metro va entrar a la parada de Vallcarca, el nen em va donar la mà per pujar al vagó. Sempre ho feia. El vaig asseure i el seu pare s’hi va posar al costat. Em vaig quedar dreta, observant-los, contemplant el monumental regal que era tenir-los.
Des que havia nascut el meu petit, havia pensat en com seria el seu jo futur. La seva curiositat per les lletres em portava a imaginar-me’l escrivint i tenint molta cura de l’ortografia. Potser en Pompeu Fabra seria una inspiració per a ell. Em neguitejava que, el seu extremat interès per les banderes, el portés a viatjar en excés. Però confiava que després d’haver visitat llocs llunyans com Melbourne, Florida o Buenos Aires s’instal·lés ben a prop meu. No a Girona, ni a Tarragona, ni tampoc al Maresme. Volia tenir-lo a escasses parades de metro de mi, no més enllà de Fontana o El Carmel. Quan vaig ser mare vaig descobrir un amor indescriptible que surava cada cop que estava amb ell, cada cop que pensava en ell; ell era el meu oasi, la pau. I ell i jo sempre caminaríem en paral·lel.
En tots els escenaris imaginaris del futur del meu fill el veia lluent, brillant. Estava segura que, si la salut el respectava, es convertiria en una persona més impressionant del que ja era. La iaia havia trepitjat molt poc els hospitals: en algunes ocasions havia anat a Sant Pau i de manera puntual a Hospital Clínic. La dona tenia una genètica digna d’estudi i jo confiava en què nosaltres també haguéssim heretat aquest superpoder.
Durant la celebració de l’aniversari, la iaia, la bisa, havia volgut bufar les tres espelmes amb el meu fill. No hi havia regal més gran que aquella fusió de generacions. Ella m’havia explicat molts cops l’amor immens que se sent pels fills, però fins que no en vaig tenir un no vaig ser conscient de la raó que tenia. També em parlava de l’estima gegantina que se sentia pels nets i pels besnets, però em quedava massa temps per arribar a experimentar-ho. Sempre m’havia semblat una dona molt sàvia, intel·ligent i excessivament moderna per l’època que li va tocar viure. En un moment de la festa em va apartar i em va dir: “Lo más importante es que cuando él toque fondo, sienta que estás a su lado. Muéstrale siempre tu apoyo incondicional. Es algo que solo podemos hacer las madres”.
A punt d’arribar a la nostra parada, a Vall d’Hebron, vaig mirar en diagonal cap a la meva família que gaudia del trajecte aliena als meus pensaments. Vaig aixecar una mica el cap i a una pantalla vaig veure un recordatori del centenari del metro. Si la iaia havia viscut moltes vides des del 1924, quantes vides podia haver viscut aquell transport? Quantes en viuríem nosaltres? Vaig abaixar la mirada cap al meu fill, que seguia agafant amb força la mà del seu pare. I vaig adonar-me que ell tindria els seus propis trajectes i les seves aturades. Però, passés el que passés, jo sempre l’esperaria a la seva parada.