VIATGE EN METRO CONCURS
L’Andreu està cansat, molt cansat. Tot li està anant molt malament.
Quan no sap com sortir se’n, quan està capficat, baixa a la estació de Fontana, s’asseu en un banc, i durant llarga estona veu passar els trens i la gent que va i ve, i sovint li apareix la solució, com quan se’n va a dormir encaparrat i quan es lleva ja li ha aparegut la solució.
L’últim dia de treball a la Seat li va venir massa aviat, ell no es volia jubilar perquè a casa no l’esperava ningú. La seva filla la Laia, després d’estudiar Biotecnologia amb doctorat i un currículum excel·lent, va haver de marxar en rebre una oferta atractiva per la Bayer a Alemanya, ja que ací no es guanyava la vida i no podia iniciar un projecte de vida amb el Marc, metge, que com ella no tenia sinó substitucions, i el 2013 amb molta tristesa van haver de fer les maletes i marxar i crear el seu niu lluny d’ací.
L’Andreu no ho sabia pair i el tranquil·litzava asseure’s a la estació del metro i veure passar la gent i els trens i veure els llums d’arribada i esperar que en un d’ells tornessin la filla, el Marc i la seva neta Berta .
La pandèmia se li va endur la Maria, havien estat molt feliços tota la vida, va passar soleta el COVID al hospital i no es van poder acomiadar. Ho passà molt malament tot sol. Anava a l' estació a veure passar la gent i els trens amb la esperança que amb un llum blanc, del túnel, tornés la Maria. Plegats havien viatjat molt, havien fet gran la Laia i esperaven que tornessin a Barcelona des de Alemanya.
Ell no ho volia, però el van jubilar als 66 anys el primer de desembre, què faria tot sol? En tornar a casa amb les seves coses en una motxilla, tenia un dolor al pit i no se sentia bé, tenia angúnia i en baixar del metro es va asseure en un banc per veure com passava la gent amb bosses i va veure els trens i els llums dels trens que sortien del túnel i tota la seva vida en imatges.
Es va despertar, li van dir que havia tingut un infart a l' estació del metro i el va salvar la generositat de la gent i del servei sanitari que el van atendre amb molta cura i rapidesa, feia tres dies. Estava ingressat al Clínic i estava envoltat de monitors i sèrums.
Tot va evolucionar molt lent, però millorava i li van donar l’alta el dia de la loteria, el van acomiadar molt calorosament els metges, infermeres i altre personal que el va atendre, i que el va
mimar.
Amb la seva motxilla, una mica desorientat va tornar en un taxi a casa seva. A la tarda aniria a cercar la medicació i altres coses, que la filla, la neta i el gendre venien l’endemà a passar el Nadal.
La clau no entra en el pany de casa seva, quina cosa més estranya. Després de prémer el timbre li apareix una dona jove molt guapa, com la Verge Maria, amb un nen preciós en braços que no el van deixar entrar, surt l’home amb dos nens més i diu que viuen allí des de fa uns dies. Són una família vulnerable i ho ha de solucionar un jutge i avui no pot tornar a casa seva.
L’Andreu no sap què fer, se sent molt malament i torna al metro i s’asseu en un banc i veu la gent caminar distreta amb bosses, veu els trens que entren i surten, els llums quan arriben, veu la seva vida en les fotos que hi ha a casa seva i no pot mirar, el llum es fa més fort i veu la seva filla i la neta que li diuen adeu amb les mans, i al final, la Maria , que l’agafa per la mà i s'hi sent bé.