Teletransport Metropolità de Barcelona
Falta un minut per a les cinc de la matinada. Aquí al carrer, sota els fanals, dues persones i jo esperem que les portes del metro obrin. La llum làser que fa d’entrada encara és vermella, i només un idiota o un tarat seria capaç de creuar-la. Perquè, si ho fas, saps que te n’espera una de bona: vas directe a la comissaria més propera.
Sona el xilòfon, ja és hora. La gravació de la senyora del metro anuncia l’obertura amb un «Benvinguts» i el làser es torna color turquesa. Hi ha qui diu que és de color verd, d’altres que si és de color blau… Què voleu que us digui, per a mi és turquesa, i prou.
En travessar-lo, un dia més aquesta fastigosa sensació: com si t’estiguessin escorcollant per dins el cos i miressin de buidar-te fins a l’ànima. Si tingués prou calés, em compraria un TTP (teletransportador portàtil), però com que soc més pobre que una rata no me'n queda una altra, com a la resta de pobres desgraciats que m’acompanya: tirar de TTMB.
Comprovo per cinquantena vegada des que he sortit de casa que tinc prou bateria al rellotge i pico la pantalla tres vegades seguides perquè aparegui el meu abonament. L’avi sempre m’explicava que quan ell era jove, anaven amb una targeta de plàstic i havies d’esperar a l’andana que arribés el metro. De petit vaig veure fotografies antigues i una maqueta dels vagons per dintre i per fora en el museu. T’imagines fer cada dia els viatges d’aquesta manera, compartint seient amb altres desconeguts durant una hora? Horrorós.
Passo el control després de sentir el pip que confirma que encara em queden viatges i giro a l’esquerra. L’andana dreta és pels cinc districtes drets de Barcelona: Gràcia, Horta-Guinardó, Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí; l’andana esquerra pels districtes esquerra: Sarrià-Sant Gervasi, Eixample, Ciutat Vella, les Corts i Sants-Montjuïc. Jo treballo al carrer Ganduxer, així que quan passo pel làser de Sarrià-Sant Gervasi apareixo en una sala gegantina de color blanc amb aproximadament cent portes làser més. Faig cua a la qual diu «Passatge de la Bonanova-Muntaner». És el més a prop que em queda de la feina, així que a esperar el meu torn. Ja ho deia la Camila Cabello: «Así es la vida, así».
Algú em toca l’espatlla. Se m’accelera el cor. He olorat el seu perfum abans que em toqués, i en qüestió de segons m’he transformat en un boig adolescent. Sé qui és abans de girar-me i topar amb els ulls més particularment blaus que he vist mai: al voltant de la pupil·la hi té un cercle daurat que contrasta amb el color del cel. Però entremig hi ha una senyora amb cara de pomes agres que em molesta.
—Hola —diu ell, per sobre la senyora, i somriu de mig cantó. Avui sembla que ha sortit amb presses perquè va despentinat.
—Ei —és tot el que se m’acudeix dir, com cada matí. Idiota…
Potser hauria de canviar el xip i començar a parlar-hi. Però se m’avança:
—Se m’han enganxat els llençols aquest matí.
Veig com la senyora arrufa el nas.
—I mira, has arribat a temps igualment —ens assenyalo a tots tres.
Riu i diu que sí amb el cap. Com que la senyora està a mitja paraula de bordar-nos, li cedeixo el pas, que accepta ben contenta, i estiro la mà cap al noi dels ulls blaus.
—Toni —dic, i espero el que em sembla una eternitat.
—Joan. —Em dedica el somriure més calorós que li he vist fins ara i el meu cor es torna boig.
En Joan m’estreny la mà amb fermesa. Joan. Paladejo el seu nom. Joan. Bé, ara ja ens hem presentat. Demà potser esbrino de què treballa. Un motiu més per viatjar amb transport públic.