METRÒNOM
Hi ha indrets de Barcelona on la llum no hi entra perquè no gosa. Ara només vaig allà on va la llum i, quan m’enxampa el contrast de l’ombra, em rendeixo al record dels dies que vaig passar, en companyia i lluny del sol, als túnels del metro de l’estació de Mundet.
Aleshores, durant més d’un viatge amb metro, ja m’havia fixat en els vagons de servei apartats de les vies i oblidats dins el túnel que passava per Mundet: llavors, només hi havia el paisatge per pantalla i la innocència de qui creia que observar l’entorn quedaria per costum. Aquells vagons, que devien estar destinats a estudis aerodinàmics, el manteniment de les vies o la catenària, eren per mi vaixells de pirates solcant el canal de la línia verda, o grans càpsules de misteri i meravelles plenes de gent de totes les èpoques, viatjant per un túnel a destemps. Per això, quan l’embranzida del metro avançava per davant dels vagons quiets, mirava des de dins amb els ulls enganxats a la finestra i sense por d'embafar el vidre amb l’aire tebi dels pulmons.
Un capvespre de febrer, presa de la follia, vaig idear un pla per escapolir-me cap al túnel i sortejar les vies durant el temps que transcorria entre que passava cada tren. L’estació de Mundet era poc freqüentada i, a partir de les nou de la nit, només hi quedaven el fred, la gana, i les ànimes de qui anaven a passar-los a la seva empara. Aquella mateixa nit, tocats tres quarts de nou, vaig envalentir-me en direcció a l’escena del delicte. La fredor del vespre lluitava per fer-me retrocedir i entumir-me l’ai del cor que polsava, constant, com un metrònom. Aviat, el magnetisme de la boca del metro s’obria davant meu i aconseguia xuclar-me. Un cop a dins, vaig albirar una estació de Mundet seca i erma i vaig comprovar l’hora: faltaven exactament quatre minuts fins que no passés el pròxim tren. Des del vertigen de l’andana i amb el batec del cor a les temples, vaig fer el salt de gràcia cap a la inquietud de les vies, engegant a córrer túnel avall, a ritme de Tocata i fuga en un crescendo caòtic.
El vagó on aquella nit vaig conèixer el Julen ja no hi és. Tan sols tenia set anys, tres menys que jo, i vivia al refugi d’un d’aquells vagons abandonats, com ell, al bressol de Mundet. Quan vaig preguntar-li què hi feia, va respondre l’única mentida que li havien fet creure «El papà m’ha dit que m’espera a Lesseps». A partir d’aquell dia, durant dues setmanes, baixaria cada nit a la sort de les vies per escapolir-me entre els vagons i veure el Julen en aquell somni febril d’infància. Allí, li explicaria històries de bandits i mercenaris que rondaven pel túnel en cerca del nostre tresor pirata, i ell riuria i m’escoltaria amb ulls encesos d’aixalda.
De tant en tant, quan el tren passava per davant del nostre amagatall, li deia al meu amic que fes silenci, que eren els bandits que havien vingut a buscar-nos. Quan ens havíem cansat de riure, el Julen em preguntava «Saps per quina parada anem?» i jo me’l mirava amb dolença, maleint la fortuna que destí li havia guardat. En moments com aquells entendria que aquella criatura no vivia només en les meves il·lusions de pirates.
Aquell febrer havia tingut vint-i-vuit dies, i hauria donat el que fos perquè n’haguessin estat vint-i-nou i poder passar un dia més ensems. El primer de març el vagó era buit, i un sabor amarg em va envair la gola. De lluny, es veien llanternes d’obrers inspeccionant la zona. Vaig saber, en aquell moment, que els bandits m’havien saquejat el tresor.