Cartes sota terra
L’andana feia olor de fum i oli cremat. Eren les vuit del vespre d’un dia fred de 1947 i, com cada dia, esperava el metro a l’estació de Catalunya. El trajecte fins a Lesseps era curt, però suficient per veure-hi sempre les mateixes cares: obrers amb les mans endurides per la feina, dones amb els cabells coberts amb mocadors i estudiants amb llibres sota el braç.
Però aquella tarda, un detall em va canviar la vida. Damunt d’un banc de fusta de l’andana, just al meu costat, hi havia un sobre groguenc. No duia nom, només una frase escrita amb tinta negra: “Per a tu.”
Vaig mirar al meu voltant. Ningú semblava haver-lo deixat expressament, així que, amb una barreja de curiositat i precaució, el vaig obrir. A dins, hi havia una carta amb una cal·ligrafia elegant però tremolosa:
“Si em vols conèixer, segueix el meu rastre. He vist reis i revolucionaris, he escoltat veus de poetes i crits de victòria. Soc un bosc de pedra enmig de la ciutat, on les formes ballen i els colors cobren vida. Algunes de les meves torres toquen el cel, però encara no estic complet. Els meus murs expliquen històries, però només aquells que miren amb el cor poden llegir-les. Endevina’m, i apareixerà un nou repte.”
Signava simplement com “Anònim”.
Vaig rellegir la carta tres cops. En comptes d’oblidar-la, vaig escriure la meva resposta amb una estilogràfica gastada que duia sempre a la butxaca: “Siguis qui siguis, accepto el joc.”
L’endemà, la carta havia desaparegut.
Però aquella no seria l’única vegada que trobaria una resposta. Durant setmanes, es va repetir el ritual en el mateix banc: una nova carta, una nova pista. Parlàvem de tot i de res, de records de la guerra i de somnis d’un futur millor, del ritme incessant del metro que ens portava per la ciutat i, de vegades, per la vida.
I finalment va arribar el dia. Aquella vegada, la carta no contenia una pista, sinó una invitació:
“M’agradaria que demà coincidíssim al lloc del primer enigma. A les onze del matí.”
Vaig dubtar. I si tot plegat no era més que un joc sense rostre, una broma del destí? I si darrere d’aquelles paraules no hi havia ningú o, encara pitjor, algú que no era qui jo havia imaginat? La incertesa em pesava a les mans mentre escrivia la resposta, però al final, vaig agafar aire i vaig acceptar.
Aquell matí, vaig esperar amb el cor accelerat. Mentre la gent observava bocabadada la Sagrada Família, dins meu hi ballaven papallones. Llavors, el vaig veure. Un home amb una gavardina grisa i un barret lleugerament inclinat em mirava amb una expressió a mig camí entre la curiositat i l’expectació.
—Ets tu? —vaig preguntar, amb un nus a la gola.
I així va ser com vaig conèixer l’avi.
Sí, l’avi. Perquè aquesta no és només la història d’una trobada fortuïta. És la història dels meus avis. Dues ànimes que es van descobrir a través de les paraules i que, gràcies al metro de Barcelona, van trobar l’amor en un banc de l’andana.
I ara, cada matí, quan vaig a buscar el metro, la megafonia anuncia que aquest any se celebren els seus cent anys, i no puc evitar pensar en la història dels meus avis. Un dia més, quan les portes del comboi s’obren, l’avís sonor m’evoca una melodia familiar, el primer acord de “Time to Pretend” de MGMT. Potser és només una il·lusió meva, o potser és un senyal que les històries del passat ressonen en el present. Mentre es posa en marxa i em perdo entre desconeguts, penso en ells, en la seva primera carta i en com, sense saber-ho, el metro de Barcelona em va donar la vida.