Dotze quilòmetres subterranis
Marc Ferran va entrar a l’estació de passeig de Gràcia amb la determinació solemne d’un atleta olímpic. Ell, que es considerava l’autèntic pioner d’una nova disciplina esportiva encara per descobrir—el transbordament extrem—, veia absurd córrer per la superfície entre arbres, cotxes i patinets hostils, podent entrenar-se al subsol barceloní amb aquell laberint infinit de passadissos i escales. Mecàniques no, naturalment: aquestes eren reservades als dèbils d’esperit atlètic.
Veia els transbordaments massa curts com un insult personal, especialment el de l’L2 i l’L3 a Paral·lel o el de l’L5 i l’L1 a la Sagrera. Aquelles connexions de pocs segons, amb escales ridículament breus, li posaven els pèls de punta.
Va respirar profundament aquell aire dens i calent, autèntica benzina per als seus pulmons d’esportista subterrani i va començar amb fer els estiraments davant la mirada sorpresa d’una família de turistes japonesos, que el van fotografiar pensant que formava part d’algun espectacle de hip-hop urbà.
Va encendre el seu cronòmetre i va iniciar el repte matinal amb el transbordament més extrem: el passadís de 237 metres que connecta l’L4 amb l’L3 a passeig de Gràcia. Ho feia sempre cinc cops d’anada i tornada. Aquell dia, però, estava tan motivat que va decidir fer-ne dues tandes més.
Quan finalment va considerar completada la primera part de la seva rutina—set recorreguts, nou rècord personal!—va saltar dins d’un vagó de l’L3 direcció plaça Catalunya. Un cop allà, feia el canvi cap a l’L1, on l’esperava un tram més curt, però amb multituds lentes i constants. Era una autèntica cursa d’obstacles que ell mateix batejava com «l’eslàlom del pànic», pels crits d’espant d’alguns passatgers.
—Com és que no han declarat encara esport olímpic aquesta modalitat? —va preguntar-se mentre esquivava un grup d'estudiants.
Set parades el separaven de la seva nova destinació, plaça de Sants. Dins el metro, per no refredar-se, feia esprints entre vagons, esquivant maletes, jubilats amb bastons amenaçadors i algun músic ambulant que interrompia la seva actuació davant d’aquell atleta inesperat.
Un cop arribat, es presentava davant un nou repte físic: des de l’L1 fins a l’L5 havia de superar les temibles escales que ell anomenava «les asfixiadores», en honor als pobres desafortunats que, sense la seva preparació, quedaven aturats a meitat, recuperant l'alè. Mentre la majoria triava amb mandra les escales mecàniques, ell les pujava i baixava tres vegades saltant amb cada cama, fet que provocava mirades d’incomprensió profunda dels altres passatgers.
Però aquell era només el preludi del repte final: dues parades després, la connexió de l’L5 a Collblanc amb les infinites escales cap a l’L9 i l’L10 Sud. Eren tan profundes, tan excessives en escales i túnels, que el transportaven a un estat gairebé místic d’esforç físic extrem. Els vigilants de seguretat, incrèduls, el veien fent circuits absurds i apostaven sobre en quina estació acabaria picant l’intèrfon de SOS, exhaust per la seva ximpleria.
Finalment, quan les cames li van demanar clemència, va mirar el seu rellotge esportiu amb orgull:
—Dos mil cinc-cents graons, dotze quilòmetres subterranis—més de la meitat en metro—, i unes trenta persones indignades. Marc, avui sí que t’has superat!
Esgotat, però satisfet, va emprendre el camí de tornada a casa, convençut que tard o d’hora la ciutat i el món reconeixerien la seva genialitat i crearien, en honor seu, la primera competició oficial de «transbordament extrem».