In memoriam
El metro anava ple. L’aire condicionat a penes podia contrarestar la calor intensa de l’exterior. Jo m’havia agafat al barrot niquelat vora la porta i em distreia mirant el meu voltant. Cadires de platja, para-sols, tovalloles encara molles, motxilles, samarretes de tots colors i amb totes les inscripcions possibles, un senyor -d’on havia sortit?- amb jaqueta a sobre d'una camisa amb el darrer botó descordat, una nena acaronant el cap d’un gos pigall ajagut entre les cames del seu amo... Imaginava tots els països, totes les llengües dels viatgers, encara que no se sentia parlar gairebé ningú. Alguns estaven com absents, impassibles, entotsolats, amb els ulls fixos, aparentment sense mirar ningú, sense veure res. Una bona part observava els mòbils, alguns, connectats amb els auriculars, devien escoltar música, d’altres hi interactuaven: sons més imaginats que perceptibles dels tecleigs de missatges enviats o d’algun joc. Només una senyora de mitjana edat al seient del meu costat llegia un llibre, passava lentament les pàgines d’un volum que es deia Les dones i els dies; vaig poder veure que s’entretenia en un poema titulat «Amistat del braç». L’autor em sonava vagament, en arribar a casa ho confirmaria a internet... I el soroll monòton, lleugerament discordant, del fregament de les rodes dels vagons amb les vies.
S’acostava la meva parada quan vaig notar un contacte al meu avantbraç. Era una pressió subtil, potser d’un front lleugerament humit, que em va incomodar. Vaig desfer-me’n amb un moviment sobtat, d’una certa violència. Vaig abaixar la mirada i vaig veure una noia jove, cobert el cap amb un hijab i amb uns ulls de color de cel del desert que em miraven somrients i tristos al mateix temps, com demanant-me disculpes. Just en aquell moment el metro arribava a Verdaguer i mentre frenava vaig tenir la sensació que s’acabava de trencar una corda del cello, la més baixa. Vaig baixar. Des de l’andana, una darrera mirada, dissimulada, a la noia que encara em somreia mentre el comboi es perdia dins la foscor.
Ara que ja han passat uns quants anys, de tant en tant recordo aquell trajecte i em venen a la memòria els versos de Ferrater que diuen: Jo massa jove també, no havia après a reconèixer-me en l’acceptació més que en la tria.