Un dia qualsevol
Estic a casa i decideixo llegir una mica el diari. En primera plana, al costat de les inevitables notícies polítiques i esdeveniments internacionals, una referència a un barri de Barcelona anomenat Can Clota. Tota una vida a la ciutat i és la primera vegada que sento aquest nom. Encuriosit, vaig a la pàgina indicada on s’explica que hi viuen menys de set-cents veïns en unes divuit hectàrees, un poble encastat a la ciutat.
Vull anar a veure aquesta raresa urbana. Agafaré el metro, la línia blava des de Verdaguer fins a l’estació d’Horta que segons l’article és la més propera al poble-ciutat. Nou parades, aproximadament uns deu minuts llargs.
Passo la T-Mobilitat pel torn i en dos minuts estic a l’andana. A les onze del matí poca gent esperant. El rètol lluminós marca un minut i mig per a l’arribada del metro. Passats els noranta segons entra el transport i pujo al primer vagó. Poca gent dintre, normal a aquestes hores. Puc seure on vulgui però romanc de peu amb l’esquena recolzada en una de les barres laterals al costat de les portes. Davant meu una jove noia escardalenca amb un uniforme de neteja. A la butxaca vermella de la jaqueta brodat amb lletres blanques el nom de l’empresa, Limp-Tres. Hi ha determinades feines que no són grates de fer però que són imprescindibles per al bon funcionament de la societat. Imagino que la noia pèl-roja no va voler o no va poder seguir amb els seus estudis i al final amb un currículum poc competitiu s’ha vist obligada a treballar de senyora de fer feines. Però, ¿no va voler o no va poder ?. Avui el jutge interior que tot ho jutja treu la seva cara més amable i benvolent i pensa que la noia té una extracció humil, molt humil, i que la greu malaltia del seu pare cancerós l’obligà a deixar els estudis i treballar a una edat primerenca. Però segurament amb la força de voluntat que endevino en el seu esguard podrà per la via de la formació sortir d’aquesta penosa tasca laboral. Baixa a Camp de l’Arpa i interiorment li desitjo tota la força del món.
Inclino el cap vers l’esquerra i veig asseguda una senyora que deu rondar la cinquantena. Vestit jaqueta blau marí i brusa blau cel. Morena amb el cabell curtet i una mirada verda penetrant. Discretament pintada , llueix una esclava d’or al canell esquerre. Entre les cames flexionades un maletí d’executiva. El seu cap està ple de gràfics, balanços i comptes d’explotació, dades fonamentals per a una Cap d’Administració com ella. Mira freqüentment el rellotge, prova inequívoca d’una reunió pròxima. El meu jutge interior, ara equànime, em diu que tracta bé els seus empleats, els dona confiança resolent els seus dubtes sense acritud, emprant un to amable però que a la vegada transmet seguretat. Baixa a Maragall, potser ha de fer transbordament amb la línia groga.
A Maragall puja un noi jove, d'uns vint anys. Porta una carpeta i un manual de Dret Civil sota el braç esquerre. Amb la mà dreta agafa un mòbil d’última generació i parla sorollosament. Malgrat la qualitat de la seva indumentària, texans Diesel, bambes Converse i una bona caçadora negra de cuir, els pantalons caiguts, els cabells embullats i llargs i el pírcing al nas completen un aspecte descurat.Em pregunto què fa a aquesta hora al metro en comptes d’estar a la Facultat de Dret. Ara el jutge interior es mostra implacable i pensa que dia sí, dia també fa campana ,passa molt de la carrera i el que li va és la festa contínua i la despreocupació. Baixa amb mi a Horta.