EL REFLEX ON M'HE TROBAT
A l'altre costat del metro, quieta, dreta perquè prefereix arrepenjar-se a la porta a ser interpel·lada per seure. Pròxima parada, Catalunya.
Porta els cabells mig recollits, en un petit monyo que li tiba les celles, està guapa, però discreta. Li han crescut els cabells des de l'últim com que la vaig veure, les onades que es formen amb la longitud de la cabellera comencen a agafar forma. Té el color més fosc de l’habitual, quan és estiu se li veu més claret, ara és fosc, com l'hivern, com els vespres després de sortir de la feina, fosc com els seus ulls, ulls grans que miren el món d'aquella manera, tan seva.
Pròxima parada Universitat, 7 parades. La miro als ulls i no diu res, em retorna la mirada amb el mateix somriure discret, la llum del metro és forta, freda, però a ella la veig amb un reflex de foscor. Vull mirar-la més enllà, veure que amaguen les seves faccions, que conec, o m’ho sembla, perquè ja no sé si les conec, el seu rostre l’he vist milers de vegades, l’he estudiat, analitzat, comprès, antagonitzat i estimat, he lluitat per i en contra d’ell, però cada cop que el miro, que me’l trobo, em sembla que no el conec.
Pròxima parada Urgell, 6 parades per baixar. Entra una massa de gent intensa que, seriosa i amb poques ganes d’observar, ocupen l’espai entra ella i jo. He deixat de mirar-la, observo la gent que acaba de pujar, amb vides plenes de motxilles que ocupen l’espai del vagó. Puja un nen petit, un home l’aixeca en braços, de cop el petit obre els ulls, sembla que ha vist alguna cosa, potser també l'ha trobat.
Els seus ulls, però, miren diferent, com si estigués observant alguna cosa que no han vist mai, quina mirada aquesta, aquella que amb innocència i experiència a agafar, analitza un món ple d’arrugues i bellesa.
Busco la parada en la qual he de baixar, la llumeta parpelleja, pròxima parada Rocafort 5. I si no baixo? I si em quedo aquí, arrepenjada, entre la porta i una desconeguda, veure la vida passar, veure les vides passar.
I si em quedo quieta, aquí, el món seguirà? Entra gent que baixa i torna a pujar, baixa del metro puja les escales, surt al carrer on van? Viuen vides alienes a la meva, tan difícils d’imaginar. Aquí existeix el llimb, entre el que no pensa en el que gasta i el que ni tan sols el pa pot pagar, entre la que amb por el món es mira i la que ni tan sols para a mirar. Pròxima parada, Espanya.
Entre tanta vida se’ls poden trobar. Molta gent no vol mirar, perquè sap que en el reflex dels vidres els veurà. Fa cent anys algú per primer cop se’ls va trobar, pujant a un vagó, acabat d’estrenar, i entre parada i parada, veien el reflex de persones, com el que veig jo ara, que el metro para, i la gent comença a baixar. 3 parades. Pròxima parada, Hostafrancs. Ara ella em torna a mirar, i jo la miro, en el nostre llimb temporal, submergits en el sota sol de Barcelona, ens trobem, a les nostres sobres, que per darrere acostumen a caminar. Tothom les veu, les ombres, el reflex d’aquelles a qui no acostumen a mirar. Pròxima parada, plaça de Sants. Queda una parada per baixar, així que la deixo de mirar. Al meu voltant, un home gran, que assegut mira també el reflex que té al davant, em pregunto si a ell també li passa, si ell també es troba en aquest espai, sí – com a mi – el temps es menja els dies i els miralls, i mai troba el seu reflex per observar, i de cop un quan entra al metro, l'home s’asseu al seu davant, i després de temps sense veure’s, troba el temps per poder mirar. Pròxima parada, Mercat nou.