Un dia perdràs el nas i no te n'adonaràs
No m’havia parat mai a pensar, quants objectes es deuen extraviar al metro diàriament.
I d’aquests, quants se’n recuperen?
Que... per què us ho explico tot això?
Doncs perquè avui he viscut, de primera mà, el cas d’un passatger que ha perdut una bossa al metro: el meu fill.
Sí, sí, tal com ho heu sentit, avui el meu fill mitjà, que té 12 anys acabats de fer, ha perdut la bossa d’esport a l’estació de Maragall de la línia 5. Bé, diguem-ho clar, de fet no l’ha perdut; despistat com és, l’ha deixat en un banc de l’andana. Devia anar xerrant amb el seu germà del partit del Barça d’ahir, contra l’Atlètic de Madrid i, apassionat com és del futbol, ha perdut el món de vista!
Quan m’ha trucat, no sabia com dir-m’ho....feia una veueta, pobret, que d’entrada m’ha espantat i m’he temut el pitjor...ai que l’hauran tornat a atracar! -he pensat a l’acte-, perquè feia pocs dies que li havia passat...però de seguida m’ha dit que no, que estigués tranquil.la, que estava bé i que el seu germà era amb ell, però que havia perdut la bossa de futbol. Perdut? Li he demanat jo i ja m’he començat a enfilar!!! Sí, us ho confesso i ho reconec, perdo els nervis de seguida amb el meu fill. És que és tan despistat!!! No és la primera vegada i, segurament no serà l’última, que perd alguna cosa: paraigües als autobusos, no sé pas quants n’hi ha deixat; jaquetes oblidades als vestuaris de diferents camps de futbol, els dies de partit, una bona colla i el “colmo” ja va ser amb la flauta dolça. Una tarda, anant de camí a classe de música, la va deixar a sobre del capó d’un cotxe, mentre es cordava la vamba. Acabada la feina, ja no va pensar més en la flauta i allà damunt del cotxe es va quedar. Quan va arribar a classe i la mestra li va preguntar per la flauta, encara no l’havia trobat a faltar! De debò que es pot ser tan despistat? Estic desesperada! el meu fill és un cas com un cabàs!!!
Doncs, com us deia, per telèfon m’ha explicat que, quan ha arribat el metro s’ha ficat a dins, xerrant- com jo ja m’imaginava-, amb el seu germà, i havia oblidat d’agafar la bossa que tenia al banc de l’andana. M’ha continuat explicant que de seguida que se n’ha adonat- ja eren a Sagrera- han agafat el metro en sentit contrari, per tornar a l’escenari dels fets, però, com era d’esperar, la bossa ja no hi era.
Jo ja m’he posat a mil! Acabava de recordar que hi duia les botes noves! Aquest cap de setmana havíem celebrat el seu aniversari i li havíem regalat unes botes de futbol perquè les que tenia li anaven molt justes. Quina ràbia! Si la bossa no apareix, no les haurà pogut ni estrenar. Cada vegada estava més enfadada! Com que ja em conec i, quan m’enfado disparo a tort i a dret, li he demanat que em passés el seu germà al telèfon, doncs si continuava parlant amb ell, li hauria dit coses que després me n’hauria penedit.
-Aneu de seguida a veure el cap d’estació!- li he dit al gran. Si qui ha trobat la bossa és com cal, l’haurà portat allà. A veure si tenim sort. Potser la persona en qüestió, fins i tot ha estat testimoni dels fets i s’ha fixat que us la deixàveu, despistats, al banc...
Ha passat una bona estona -que a mi se m’ha fet una eternitat- quan ha sonat el mòbil finalment.
Una veu eufòrica ha cridat:
- Ja la tenim!!!
I jo, commoguda, al sentir l’alegria del meu fill, només puc estar agraïda al passatger o passatgera desconegut, que avui ens ha fet el regal de la seva honestedat.