MARTA
Marta
Asseguda a un banc de l’andana esperes el pròxim comboi. Just davant teu, front per front, una parella de camperols també espera, ells desitgen comunicar-se amb l’Altíssim. La teva espera és més prosaica en canvi ells, humils i amb el cap cot, cerquen dialogar amb l’Ésser diví. No pots deixar de contemplar la reproducció de «l’Angelus» de Jean François Millet, estàs més pendent d’aquesta imatge que no pas de la boca del túnel per on apareixerà el metro en pocs minuts. Es tracta d’un anunci de la companyia de telecomunicació «METADIFUSIÓ», l’eslògan diu «parla sense limitacions». L’andana es va omplint perquè és una hora punta i ja se sap. Un cop dins del vagó, dreta, agafada a la barra cercant estabilitat, continues pendent del quadre que el publicista de «METADIFUSIÓ» ha utilitzat. El metro arrenca, malgrat això la pintura rep la teva atenció fins l’últim moment.
Els records embolcallen la Marta amb la pitjor de les disfresses, nostàlgia esmicolada en trossets desencaixats de pena i tristor. No fa pas tant, unida al Xavier per alguna cosa que semblava indestructible, contemplaven «l’Angelus» de Millet al museu d’Orsay. Aquest amor indestructible era dipositari d’una obsolescència programada, tenia data de caducitat. Va durar catorze mesos que és el que sol durar un amor etern. El dolor sempre deixa un buit. Massa llàgrimes vessades, com la que ara li humiteja la galta. Malgrat tantes llàgrimes el buit roman, el potet de les esmenes encara no és ple.
No tens gana? Li pregunta sa mare. El pare i el germà enceten el segon plat, ella ni tan sols ha tastat l’escudella. Deu ser freda. Vols que te l’escalfi? La Marta alça l’esguard cap al sostre del menjador amb posat melancòlic. En Jordi, el germà, diu: Mare, deixa-la. Segur que pensa en el Xavier, o potser el que espera és un senyal del més enllà.