L'amant de Schrödinger
Un hivern unes setmanes més llarg de l’habitual havia lleugerament empetitit tot aquell qui habitava la ciutat de Barcelona. Les esquenes, ja deformades per les posicions ondulants habituals, de nit i de dia, llanguien per la fredor de març que, si bé no glaça, contrau. Així, mentre la ciutadania es recargolava, el vent bufava i s’esmunyia amb elegància i sinuositat entre els cossos compungits.
La pluja va irrompre de sobte, espetegant contra el terra, enretirant pixums i aplicant una capa de vernís a les icòniques llambordes centenàries, fet que va desencadenar en un esbufec col·lectiu, gairebé a l’uníson. Ara sí, la ciutat adquiria un to gris i tèrbol: ens trobàvem al bell mig de la dissort. Passaven pocs minuts de les sis de la tarda, i la boca del metro engolia sense mastegar hordes d’anònims. Malgrat la sincronia dels seus moviments, a ningú se li acudiria reconèixer-los com a grup: cadascú arrossegava les seves cabòries i desassossecs.
L’Anabel, que mai duia un paraigües al damunt, havia après a arrambar-se als murs dels edificis i sota les balconades, com un llangardaix, fent fora del seu pas tot vianant gràcies a la seva mirada gèlida, gens humana. De vegades, de mala gana, feia una passa al costat quan topava amb mares carregades de paquets i de criatures, ancians geperuts, o un gran bassal infranquejable. Malgrat tot, arribaria molla a l’aixopluc del metro amb les grenyes regalimant galtes avall quan, per fi, ja podria treure el telèfon mòbil de la butxaca després dels deu minuts de trajecte a peu en què s’havia imposat un sever contacte zero. A la safata d’entrada, cap missatge nou i múltiples d’antics: alguns esperant resposta i d’altres, a hores d’ara, havent assumit l’oblit. D’ara en endavant, cada passa i cada moviment seria erràtic, gairebé a les palpentes, après a força de repetició: tota l’atenció es posava a la petita pantalla.
Arribada a l’andana de Marina encara hauria de serpentejar, amb aquesta condició reptiliana tan seva, diverses individualitats inconnexes. Va tornar a recuperar llavors aquella comunicació inconclusa. Seria avui quan s’inventaria que estava coneixent algú altre i que, per tant, molt de gust però haurien de deixar de freqüentar-se. I tal dia farà un any. Amb un to compassiu propi de les dones d’ahir i d’avui, l’Anabel va acompanyar la idea principal de l’escrit d’un reguitzell de floritures ensopides, fins al punt que qualsevol persona aliena a les nostres maneres de fer no entendria com n’era d’inapel·lable aquella decisió final.
Havia quedat conforme amb el comunicat, que ara ja devia haver rebotat al ciberespai i reprès el viatge de tornada cap al dispositiu indicat a l’ordre d’enviament. Tot i així se’l rellegia. S’emprenyaria? Li agafaria per sorpresa? Li hauria d’haver dit en persona? Havien transcorregut ja tres o quatre parades i, arribats a La Sagrera, com de costum, va tenir lloc un ball d’empentes sense cap mirament ni compassió. Entre els nouvinguts, una dona alçava la veu, abocada també a l’aparell electrònic, escridassant-lo. Era tan irritant i sonor el soliloqui, tenint en compte la irrellevància, que l’Anabel es va veure forçada a alçar el cap. Aleshores, com abduïda per un film francès, va trobar-lo a ell, repenjat al davant, que contemplava una escena que només entendria a continuació, després d’un comiat atrafegat pel senyal de tancament de portes.