Mirades
Mirades
— Què malament senten els anys. Ets patètica...
Ja me n’havia adonat, no em miraven com abans, no atrapava l’esguard furtiu de ningú amb els meus iris blaus, aquella trampa que amb alguna frase ocurrent, fa tants anys, em funcionava.
Però m’ho havia proposat, s’havia acabat, tornaria a ser jo, amb mirada blava, malgrat les bosses als ulls i les arrugues excavades per la indiferència. Aquesta vegada, sí.
—No l’escoltaré— em vaig dir.
Vaig tancar la porta de l’habitació i vaig recuperar el vestit negre curt que feia mesos m’havia regalat la meva germana perquè li anava petit, i a mi, una mica gran. Ara m'estrenyia per totes bandes, em marcava la panxa i quasi ensenyava el cul. Però m'agradava.
De sobte, l’esquifida silueta de la Sara va aparèixer reflectida amb la meva al mirall.
—Mama, però per què el fas enfadar? Si no li haguessis dit això no hauríeu discutit. Estàs molt rara.
—No pateixis, Sara, se li passarà
—No, mama, no te’n vagis, queda’t. Prefereixes anar-te’n que estar amb nosaltres?
En aquell moment va entrar l’Aleix i el nen.
—No escoltes el que et diu la teva filla? El que hi ha fora de casa t'agrada més que el que tens a dins. Ta mare ens abandona.
—Mama, i ara qui em durà al llit? Vull que estiguis amb mi— em va suplicar amb ulls plorosos el Roc.
—El teu pare, amor meu, ha arribat el moment.
—Això et toca a tu¡. Però ja veus, Roc, la teva mare té altres prioritats.
Vaig fer un petó als nens i vaig sortir escapada.
Les cames em tremolaven baixant a tota pressa els dos trams d’escales de l’estació del metro. Ja sonava l’avís de tancament de portes i pels pèls vaig entrar al vagó mentre aquestes es tancaven amb força a la meva esquena. El cor m’anava a cent per hora i el rímel dels ulls me’l notava escampat. Vaig treure el mòbil i vaig encendre la càmera per mirar-me.
—Bé, no és tant com em pensava—
Amb el dit índex em vaig netejar l’ombra negra i encara tremolosa em vaig pintar els llavis vermells.
Vaig arribar al restaurant de Gràcia on havíem quedat i ja hi era tothom assegut. S'havien partit en dues taules. Aclaparada, vaig seure a la primera.
—Oh, horror, al costat del Xavier d’anglès— vaig pensar. Ell va mirar cap a un altre costat com demostrant-me, com cada dia a l’institut, que no pensava dirigir-me la paraula.
Sigil·losament em vaig aixecar i me'n vaig anar cap a l'altra taula.
—Molt millor, amb els majors de cinquanta. On anava jo?
A la taula que acabava de deixar, la dels joves, brindaven, reien. Reien molt.
Vaig caure al costat de la Patrícia de Francès.
—Què bé que hagis vingut a sopar— em va dir.
—Sí, sí, és el meu primer— I va seguir:
—Tenim un 2n de Batxillerat difícil aquest curs, eh? Un nivell súper baix — em va comentar com si en les múltiples vegades que ho havíem dit no hagués estat jo en la conversa. No li ho vaig remarcar i vaig continuar:
—Sí, tota la raó. Per exemple, no els interessa gens La Plaça del Diamant que estem llegint a Català. No s’immuten davant el maltractament que pateix la Natàlia del Quimet i no entenen la metàfora dels coloms com a representació de la societat hetero-patriarcal que oprimeix la Colometa.
Vam xerrar i xerrar però ja es feia tard. Era dijous i el metro tancava a mitja nit. Em vaig acomiadar i vaig sortir corrents a agafar-lo. A les 7 del matí m’havia d’aixecar per estendre la rentadora, despertar la nena per anar a l’institut, preparar els esmorzars, la roba del nen... Ja els trobava a faltar.