El Missatge en el Vagó
El laberint subterrani del metro era el seu ritual dominical. La Maria, amb els apunts com a brúixola, navegava cap a la ciutat universitària. I cada diumenge, ell, l'ombra persistent, ulls de carbó i cabells arrissats, ocupava el seient de davant. Les mirades, com senyals intermitents, creuaven el vagó. Ella construïa mons paral·lels, passejades sota els fanals de l'estació, però el silenci era un mur invisible. Un dia, un paper doblegat, un origami de misteri, va aparèixer al seu seient. "Marc", un nom, un número. El metro, com una serp metàl·lica, frenava. La Maria, amb el cor com un tambor sord, va dubtar. Va amagar el paper, una llavor de dubte sembrada en el seu trajecte. La ciutat, una constel·lació de llums, l'esperava. Què faria amb aquella petita bomba de temps, aquell enigma que ressonava en el túnel del seu pensament?