El diluvi
Tanco els ulls; així és com jo viatjo. M’agrada més que fer-ho en cotxe, ja que manifesto una forta intolerància a les carreteres addictes als revolts, o en avió, al qual sospito que sóc extremadament al·lèrgic degut als atacs de pànic que em representa romandre en llocs tancats. El tren puc sostenir-lo, em recorda al metro, i això em manté dins de la meva dolorosa i incòmode zona de confort. Solc fer-ho tot sol, i malgrat que seria fàcil titllar-me de conservador, confesso tenir una gran predilecció a tornar sempre a visitar la mateixa ciutat, tocant els anys quaranta, i en temporada baixa. Mai porto equipatge, però encara acostumo a carregar massa pes sobre les espatlles. Tot i que per quasi tothom l’arribada de la primavera anuncia l’inici de dies llargs i aromes florals, jo segueixo ensumant flaires de pólvora i trilita. Encara avui sento el so greu i sord d’aquelles maleïdes sirenes. Imagino que a molts de nosaltres, malgrat ser-ne cada cop menys, ens deu passar el mateix.
Recordo arribar a aquell refugi; exactament la vesprada del meu aniversari. L’entrada estava ben travada per multitud de persones. Allà, definitivament, no hi cabia ningú més. Recordo com si fos ahir els plors, els crits i els cops que sonàven a metàl·lic. També les súpliques inútils que no trobaren resposta. Començaren a sentir-se els sons de les bombes col·lisionant contra Barcelona. I seguidament, espurnes blanques de llum intermitent que ens cegàven a les portes d’aquell aparent salvavides. Si bé ja era normal avistar dos o tres avions sobrevolant els nostres edificis, quelcom era distint aquella nit. Vam arribar a comptar fins a nou bombarders que surcàven el cel català. I enfront d’aquell horror, el meu sistema nerviós va donar resposta: entrar en paràlisi. L’Anna, amb un instint de supervivència animal, va sacsejar-me amb força. I quasi escupint-les, de la meva boca brotaren dues úniques paraules: “el metro”.
Escales avall ens vam dirigir a l’accés de l’andana on vivia aquell gegant de ferro de vida subterrània. Malgrat estar replet de gent, i amb un panorama desolador, vam aconseguir accedir-hi. Ens vam enganxar a la paret el màxim possible. L’ambient dens donava lloc a una sensació de manca d’aire i intimitat. Van ploure bombes durant tres dies seguits. Cada tres hores, vam calcular que el diluvi durava entre cinc i deu minuts. Per nosaltres, cada ruixat, resultava etern. Jo, que havia après que aquella paraula no existia amb la mort del pare, esperava arraulit i en silenci que cada tro fos l'últim. L’impacte d’aquells llamps bèl·lics em va fer caure malalt, i la febre, els vòmits i els atacs de pànic, es van convertir en episodis freqüents. El ferum a ésser humà i a tot tipus de fluïds, colapsaven en aquell espai reduït. Tot i així, les bafarades d’ansietat i horror guanyaven clarament el pols entre els olors més forçuts. L’Anna però s’entretenia convencent-me de, que a mesura que les hores avançaven, percebia amb més intensitat la flaire a canelons fets per l’àvia. Ella, viatjava així.
Obro els ulls. Ja no estic a 1.938; quan hi torno intento que l’estància sigui breu. Allò encara m’esgarrapa per dins. Avui 16 de març, torna a ser el meu aniversari. I malgrat que fer cent voltes al sol és especial, sóc fidel a celebrar-ho de la mateixa manera. Des d’aquelles catorze primaveres, ni una sola, he deixat de trepitjar aquesta andana. Un any més recordo al pare. I a l’Anna. I a tots aquells que com jo, mai hem aconseguit sortir d’aquesta estació.