Això sí que no m'ho esperava
Encara no era mitjanit, però el negre ens cobria les parpelles i, sense tenir un rumb gaire definit, vam arribar a la boca de metro que tant havíem estat evitant.
La reixa estava a punt de tancar-se i, amb teranyines als ulls, observàvem aquelles escales mecàniques que contradeien el nostre desig; sense por, abraçàvem les nostres tremolors, envalentint per ser vulnerables.
A contrarellotge, vas comprar un bitllet amb l'esperança d'evitar l'autodestrucció que provocaria aquell bucle indefinit, que saps que en algun moment ha d'aturar-se.
Tu no volies marxar, em deies. I jo no volia que fos veritat, tot el que la meva intuïció ja m'alertava; vaig preferir cercar la definició d'indemne.
Cinc minuts i trenta-tres segons, és el que trigaria a arribar el tren del silenci... Però el temps és més fugaç quan intentes esvair-te en el teu propi pensament.
El color lila de l'estació es dividia en petites fraccions, desdibuixades per aquell enlluernament que contrarestava amb la foscor de l'exterior, i que ja formava part de la nostra memòria.
Passar a l'acció entre el dubte és difícil, però l'avís sonor del tancament de portes va ajudar a trencar el bucle que ja estàvem evidenciant.
On tornar quan el bitllet no té retorn?
El tren era buit, però tu passejaves per l'interior, amb aquell neguit que saps que no saps dissimular, per molta experiència escènica que tinguis.
Les dotze. I el tren es va aturar, abans que premessis el botó que m'enviaria aquelles respostes que ningú s'atreveix a contradir.
Decidir per quina sortida enlairar l'angoixa no va ser senzill; però, mentre donaves tres voltes en silenci, et vas oblidar que hi havia algú esperant-te per tancar la reixa.