Un dia qualsevol

otneina

Des que es va jubilar, la Maria s’havia acostumat a anar a concerts a l’Auditori. Disposava del temps i, perquè no dir-ho, s’ho podia permetre gràcies a que després de tota una vida de treball i lluita, la seva pensió li ho permet.  Ara que s’havia quedat sola del tot, amb els fills ja grans i fent la seva vida, el marit desaparegut des de feia anys, es podia dedicar a fer tot allò que no havia pogut fer quan era més jove i que, amb la seva feina de mare no podia.   Havia començat de nou a fer classes d’alemany, la seva gran passió secreta. I és per això aquella tarda havia anat a escoltar la Simfonia Alpina de Strauss, seguint la recomanació d’alguns dels seus companys de classe.


A en Marcel sempre li havia agradat molt la música de Strauss. Des que havia enviudat, feia ja dos anys, a penes sortia de casa, si no era per anar a treballar i, algún diumenge, a dinar a casa de la seva filla. Però aquell concert li va cridar l’atenció i, en un acte de irreflexió, va comprar l’entrada. Després es va penedir, però finalment va decidir anar-hi, encara que hagués de ser tot sol.


En acabar el concert, que havien gaudit molt,  la Maria i en Marcel van encaminar les seves passes cap al metro.L’experiència havia estat positiva i, tot i anar sols, van sortir contents.


Van pujar al mateix vagó i  acabar asseguts l’un al costat de l’altre. La Maria va treure de la seva bossa el llibre “Fatum und Geschichte” d’en Friedrich Nietzsche i es va posar a llegir. El Marcel, de reüll, va mirar el llibre i va veure que no estava escrit ni en català ni en castellà, les llengües que ell coneixia.



  • Et puc demanar en quin idioma estàs llegint?


li va dit, tot enrojolat a la Maria.



  • És alemany, Nietzsche. M’agrada molt aquesta llengua

  • Ostres, i en deus saber un munt. No crec que sigui un autor fàcil


La Maria va seguir llegint tot ignorant en Marcel. En Marcel, però,  ja s’havia fixat en ella, una dona interessant i culta, a més de guapa.



  • I és de tota la vida que saps alemany?


La Maria va canviar la cara i va tancar el llibre. Que coi volia aquell home tan pesat que no feia més que interrompre la seva lectura i la seva pau. 


Va veure un seient buit dues files més enllà. Quan es disposava a aixecar-se per canviar i poder seguir llegint, en Marcel, en un acte irreflexiu,li va tocar el braç per aturar-la.



  • Perdó, perdó, perdó per haver-te tret del teu mon.


La Maria se’l va mirar, no donant credit de que com un home ja de la seva edat podia ser tan impulsiu i pesat.



  • Vens també de l’Auditori, oi? T’ha agradat el concert?


La Maria es va aixecar d’un rampell. Si les mirades matessin, en Marcel hagués mort en aquell mateix moment.



  • No marxis, si et plau. Ni tan sols m’he presentat. Sóc en Marcel.


La Maria se’l va mirar per primer cop. Anava ben mudat i feia cara d’estar patint molt en aquell moment. Va decidir tornar a seure, oblidar la seva lectura i parlar amb ell. Total, que perdia?



  • Sí, vinc de l’Auditori i sí m’ha agradat molt el concert. Em dic Maria.


Un cop trencat aquest primer primer moment, en Marcel, totalment desconegut fins i tot per a ell mateix, li va dir que, si no tenia pressa, perquè no anaven a fer un cafè pels voltants de Pl. Catalunya. La Maria, primer va pensar de dir-li que l’estaven esperant, però rar en ella, li va dir que d’acord.


I així, en el metro, i d’una manera una mica accidental, va néixer entre ells una bona amistat que a dia d’avui encara perdura.


 


 

Te ha gustado? Puedes compartirlo!