Escaiola
L’home que no agafa el metro va caure en moto fa quatre setmanes. Després de portar durant uns dies la cama enguixada torna avui a agafar el metro trenta anys després: L'any 95 es va comprar una moto i des d’aquell moment que sempre més l’ha utilitzada per anar amunt i avall, vivint completament al marge del transport públic, fins fa quatre setmanes, quan un taxista que es va saltar un stop el va fotre per terra i l’home que vivia al marge del transport públic s’ha vist amb l’obligació de penjar el casc per sempre (ara ja té una edat i encara que en aquesta ha tingut sort, no es pot permetre més caigudes).
L’home que no agafava el metro comença a baixar les escales de la parada de davant l’hospital clínic. (Torna de visitar un amic, un motorista del grup dels diumenges. Aquest, però, la moto només la fa servir al cap de setmana: La seva dona, quan es van jubilar, (sí, van fer coincidir la jubilació per poder començar a fer coses junts des del primer moment de jubilats) li va prohibir moure’s en moto per la ciutat. Era un risc massa elevat! Argumentava que el trànsit a Barcelona havia canviat molt en pocs anys. No es podia quedar vídua a tot just l’inici de la tercera edat!)
Una vegada dins el metro ha començat a tenir enyorança de la moto. Una enyorança desmesurada, incontenible, com la del nadó quan és separat un moment de la mare. Li venen al cap tot de vivències passades amb la moto: els cops de gas per avançar els autobusos de línia, l’aire calent que deixen anar aquests mateixos a l’altura de la cara, els clàxons, sobretot els clàxons... El trànsit era per ell el que l’aigua és pels peixos: el medi pel qual es desplacen i amb el qual respiren (en el seu cas no el nodria literalment, però l’omplia de vida, que és pràcticament el mateix.)
Tots aquests records tan emotius li provoquen que una petita llàgrima li regalimi cara avall just abans d’entrar al comboi. Una vegada en ell, busca algun lloc buit per poder-hi posar el cul. El tren es comença a moure i de sobte, a la finestra, hi apareix un anunci d’una sèrie televisiva on surt una flamant moto fent el cavallet. (Ara sí que l’ha feta bona. Li venen al cap els cavallets que feien ell i la seva colla d’amics els diumenges a la tarda a la carretera del poble per impressionar a les mosses que tornaven del ball...)
Comença a bramar com un ase. No plora, brama. Està desconsolat. Crida, li salten llàgrimes dels ulls i les venes del costat del front se li marquen cada vegada que agafa aire per tornar a repetir el bram, que és cada vegada més fort.
La gent es comença a mirar entre ella i a inquietar. (És curiós que en situacions d’aquest estil ens mirem. Són potser les mirades més humanes que es poden trobar avui en dia pel carrer. Mirades que uneixen i que reforcen el que fa temps s’havia dit societat.)
Finalment, l’home que feia trenta anys que no anava amb metro surt a la següent parada i s’enfila a la primera moto que veu al carrer (una de grossa de color blau amb dos tubs d’escapament cromats). Tanca els ulls i s’agafa fort al manillar. Enrosca l’accelerador i escolta els clàxons del carrer. Comença a bufar una lleugera brisa que li fa voleiar una mica els fins cabells de la part anterior del front. (Reminiscències dels anys en què no es portava casc!) Amb la boca, per a ell, imita el so d’una motocicleta accelerant i frenant, recreant-se sobretot en el petardeig que escup el tub d’escapament quan el motor reté.
S’hi passa el dia enfilat fins que arriba el propietari.