Àngel
En Jaume va reconèixer la cançó immediatament, tot i fer tants anys que no la sentia. Es tractava de Flaca, d’Andrés Calamaro. La guitarra tenia un so metàl·lic, feia massa temps que caldria haver-ne canviat les cordes. No obstant, estava perfectament afinada, cosa molt inusual entre els instrumentistes del metro de Barcelona.
Passada la sorpresa inicial, en Jaume es va fixar en el músic. Era morè de pell, devia tenir poc menys de quaranta anys, i vestia amb una camisa de quadres blava i blanca, texans i unes bambes verdes. El que més li va cridar l’atenció, però, no va ser el seu aspecte físic, sinó la seva veu. Si tancava els ulls podia transportar-se al Port de la Selva, on solia passar els estius amb el seu avi, i el podia veure assegut al porxo de casa tocant la guitarra i catant amb la seva veu de baríton.
Va obrir els ulls de cop, mirant al voltant lleugerament avergonyit. L’home va acabar de cantar, i en Jaume va treure la cartera per donar-li algunes monedes, però aquest va baixar del vagó i va desaparèixer entre la gent. Allò va agafar en Jaume per sorpresa, que mai havia vist ningú tocant al metro que no demanés diners en acabar.
Sense pensar-ho dues vegades, va baixar del vagó, disposat a parlar amb aquell home i preguntar-li… Preguntar-li què, de fet? Com s’aborda a un desconegut per dir-li que canta igual que el teu avi? No va tenir temps de rumiar-ho gaire, perquè una munió de gent va sortir del vagó, ja que la parada era Sagrada Família i solia aver-hi molta afluència de turistes. La gent es va interposar entre l’home i ell, que havia sortit dues portes més enllà. Contenint un renec, va començar a obrir-se pas entre la multitud, però l’home li duia uns quants metres de ventatja i no creia que el pugués atrapar abans d’arribar al carrer. Va afanyar-se tot el que va poder, pujant impacient les escales mecàniques. Quan va sortir a l’exterior el va perdre un moment de vista, però el va distingir ràpidament carrer avall, entrant a la Sagrada Família. Va córrer fins la porta, on un guàrdia es va parar davant seu per demanar-li que no corrés. Ell va mirar dins, però l’home semblava haver-se esfumat sense motiu.
Va aturar-se un moment a observar la façana i es va adonar que mai havia vist lel temple de tant a prop. Estava davant la façana del Naixement, una façana molt ornamentada. No va reconèixer totes les figures, però una li va cridar l’atenció en particular. Era un àngel, que semblava tocar una mena de llaüt… molt semblant al del seu avi tocava. Va fixar-se més atentament en l’estàtua i va veure que la seva cara era la viva imatge del seu avi quan tenia uns quaranta anys.
Es va quedar allà palplantat, mirant la figura amb els ulls oberts com plats. No va saber quant temps va romandre així, però al final el mateix guàrdia va començar a cridar-li per demanar-li que sortís del mig del pas i es posés a la cua. Ell es va dirigir ràpidament cap al metro, reflexionant sobre tot el que acabava de passar. Abans de perdre de vista la façana va donar un últim cop d’ull a l’estàtua i juraria que va veure com aquesta el mirava i li picava l’ullet.
La setana següent tornava a estar en el mateix vagó, en direcció a la Sagrada Família. Era el primer cop que hi entraria, així que estava una mica nerviós. No obstant, no va poder evitar somriure quan, a falta de dues parades de baixar del metro, va començar a sonar la inconfusible veu d’Andrés Calamaro, cantant Flaca, a través dels altaveus del vagó.