Una d'aquelles anècdotes
Sembla que em persegueixi. Vagi on vagi, ella sempre hi és. Quan els nostres ulls es troben, a la comisura de la seva boca s’hi dibuixa un lleu somriure i, ràpidament, segueix llegint la novel·la que sempre porta a oberta i que mai no és la mateixa. El que no canvia és la seva tote bag amb l’escrit “Hasta el coño” i el seu posat, recolzada a la paret del tren, relaxada. Sense agafar-se enlloc, manté l’equilibri com si fos un element més del metro. És igual en quina línea em mogui, sempre acabem al mateix vagó. No la suporto. A més a més, resulta que cada cop que ens trobem ella baixa a la parada anterior a la meva. Estic segur que no és coincidència. És la seva rutina. Ja n’estic fart. Fart dels seus ulls d’ametlla, dels seus llavis carnosos que se'n riuen de mi, del seu eyeliner que em fa sortir els colors de les galtes. I el que em fa més ràbia és que crec que m’agrada. Es pot enamorar algú d’una persona que no coneix? D’una perseguidora en aquest món subterrani?
Avui és el dia. Avui pujaré a la L3 per Plaça Catalunya i en comptes de baixar a Drassanes baixaré al Liceu, amb ella. Em presentaré i segur que em coneixerà. Li diré de fer un volt pel Gòtic, sempre és una bona cita. Acabarem al passeig marítim o a la catedral, qualsevol és ideal. Amb la puntualitat d’un rellotge, espero l’arribada del tren. Estic al final de l’andana per pujar al vagó de sempre. Les portes s’obren i haig d’esquivar una parella d’anglesos cremats pel sol que, amb els seus barrets de palla, xoquen amb la gent que vol entrar. Aconsegueixo fer-me lloc entre els demés turistes que s’han quedat a la línea i em pentino abans de mirar cap el lloc on sempre està dempeus. Els meus ulls, però, es troben amb els d’un passatger que fa mala cara i s’agafa la ronyonera amb força. Busco per la resta del vagó, però no hi és. Una allau de gent m’empeny quan s’obren les portes a la parada del Liceu. A l’andana, entre tants rostres en moviment, la dono per perduda. Potser avui s’ha posat malalta.
L’endemà torno a Plaça Catalunya. Agafo el tren a la mateixa hora de sempre. Em barallo amb un mur de turistes per agafar el lloc de sempre al vagó del tren. Però, de nou, ella no hi és. Tampoc la trobo al dia següent.
Canvio l'estratègia i agafo la L1 a Plaça Catalunya. Escorcollo les cares de totes les estudiants que van amb el nas enfonsat dins un llibre obert, però cap d’elles és qui busco. Un altre dia agafo la L4 a Urquinaona i em passejo per tots els vagons esperant trobar-la recolzada contra la paret, movent-se de costat a costat amb cada gir inesperat del tren, aguantant l’equilibri. Però no hi ha manera.
Passo dues setmanes recorrent totes les línies habituals de metro, a totes hores, però la meva perseguidora ha desaparegut. De fet, qui la persegueix ara sóc jo. Mica en mica, aquell somni de parlar amb ella, de conèixer els secrets dels seus ulls profunds, de deixar de ser desconeguts; desapareix. El seu somriure passa a ser un record més, un cas arxivat en algun racó del meu cervell. Una d’aquelles anècdotes de transport públic que comentes amb els amics. Tanmateix, segueixo viatjant a l’últim vagó.