Un instant etern
Les avarques de la Marta ressonaven amb un ràpid staccato sobre les rajoles de la parada de Diagonal. L’aire industrial tenia un suau rastre de pa acabat de fer que es filtrava des d’una fleca propera. L’estiu del 1989 havia portat una calor enganxosa que s’aferrava a la pell de la ciutat com una segona capa.
Corria entre la multitud, amb el cor a punt de sortir-li del pit, fins que de sobte una suau però ferma estirada va interrompre el seu ritme frenètic. Es va girar, esperant trobar la mà d’un captaire o els ulls d’un nen perdut, però en lloc d’això es va topar amb la cara amable d’un jove japonès amb una càmera penjada al coll.
Els seus ulls estaven oberts i plens d’admiració, com si haguessin vist una celebritat. Sense saber com, en menys d’un segon una riada de turistes japonesos vestits amb xandalls de colors van emergir de la multitud i la van envoltar amb cautela, assenyalant-la.
Amb un castellà trencat, el jove de la càmera li va demanar una foto. Ella va assentir, amb un somriure nerviós. I sense més avís, els flaixos van començar a esclatar com petits focs artificials.
Era com si s’hagués convertit en el centre de l’univers d’aquella caverna subterrània plena de vida. Es va deixar endur pel moment, adoptant posats i fent ganyotes que arrancaven les rialles de tots, oblidant per un instant la realitat.
El metro s’acostava, amb les seves llums perforant la penombra. Els va mirar, i amb un últim somriure tímid es va despedir. Mentre el so de les seves avarques s’esvaïa, la gernació nipona es va dissoldre entre els carrers de l’Eixample.
Anys més tard, la vida de la Marta havia donat moltes voltes, però mantenia aquella peculiar bellesa que havia captivat a tants: la negra cabellera arrissada, els seus ulls verds brillants, el somriure espontani amb una punta de malícia, i aquell cos esvelt que caminava amb pas ferm i descoordinat.
Durant un dels seus viatges, va topar amb una pintoresca galeria d’art a Londres, amagada en un carreró empedrat de Camden Market. Una imatge en particular la va captivar: era ella, congelada en el temps a l’andana de la parada de Diagonal.
Espontània, amb el riure genuí i sense filtre, el fotògraf havia capturat un moment de pura alegria i fresca joventut.
Es va acostar al taulell, perplexa, a preguntar per la fotografia.
"És una impressió de tiratge limitat, l’última vegada que es va vendre, va ser per uns quants milions."
"Uns quants milions?" va repetir, amb la veu entretallada.
La propietària de la galeria va assentir amb la mirada:
"Sí, és una troballa especial. El fotògraf era un jove japonès anomenat Kenji Kudo. Tenia una habilitat especial per capturar l’essència de les persones i els llocs que coneixia durant els seus viatges, era molt reconegut per la seva habilitat de trobar bellesa en tot allò quotidià. La seva obra va tocar el cor de molts, i quan va morir, el seu valor es va disparar."
"A més, és un símbol de l’època, de l’intercanvi cultural que estava succeint arreu del món. I la raresa del moment: una jove espanyola, tan singularment captivadora, envoltada per l’interès pel que era exòtic. És una peça històrica, un tresor."
S’hi va apropar, lentament, i va poder veure, amb llàgrimes als ulls, l’art en la manera com la llum li banyava els cabells, com les arrugues del seu somriure cruspien les cantonades dels seus ulls. Un moment simple, lleugerament vergonyós del seu passat, congelat en el temps i transformat en alguna cosa molt més grandiosa del que mai podria haver imaginat.