Ecos d'un món paral·lel
La realitat que ella percebia només arrencar el comboi, distava tant de l’existència comuna que semblava ben bé que visqués en un constructe inventat. El sacseig del vagó seguint les vies soterrades, formava l’entorn ideal per deixar-se endur pels llocs més insòlits i llunyans.
Era clar, que ho feia per fugir, però de vegades, ja no n’estava segura d’on quedava la línia entre realitat i ficció.
El seu imaginari era tan poderós que sovint superava en detalls al món tangible. Tot allò que l’envoltava li era aliè i dins del seu cap només s’hi sentia la música. Allà hi era feliç, res l’afectava, res la pertorbava, res podia fer-li mal. S’hi aïllava tant allà dins, que el temps es regia per una altra combinació física i mecànica. Dins d’aquell cosmos format per milers de connexions neurològiques els minuts perdien la seva forma, es desfeien com si fossin una massa a mig coure.
Des de fora, la gent la mirava bocabadada, doncs ella emetia una aura entre melancòlica i fascinant que no hi havia cap dubte que aquell espai tan seu, era tan eteri com meravellós.
Les parades se succeïen una darrere de l’altre. El metro no s’aturaria per ella. El món, òbviament seguia girant al seu ritme. Un ritme molt diferent al que ella n’estava acostumada. Quan li tocava baixar, el seu cos la duia amb una sinergia automàtica pels passadissos de pedra i rajola creant un ball delicat i evanescent fent-la semblar un mocador de seda fina endut per les ràfegues de vent. S’esmunyia entre la gent evitant-ne qualsevol contacte fins als torns, que sortejava amb la mateixa gracilitat amb la que es movia amunt i avall.
El metro era part del seu ecosistema, era una part més del seu hàbitat innat. Només allà hi trobava la calma necessària per construir un univers inversemblant fora de les mirades tafaneres.
A fora, el soroll de la ciutat estressada i inconformista l’arrancava dia rere dia del seu lloc preferit arrossegant-la i endinsant-la sense misericòrdia a la jungla sòrdida i humida de l’asfalt i l’angoixa.