Dies perduts
Com cada dilluns a les sis, en Robert es va sobresaltar amb el ressonar de l’alarma. Encara amb els ulls mig tancats, va fer un cafè i es va posar el primer que va trobar a l’armari abans de dirigir-se al carrer, on la frescor del febrer el va espavilar de sobte.
En un parell de minuts es va presentar a l’estació del Poblenou. De vegades es preguntava si passava més temps sota terra que a casa pròpia. Li agradava la línia 4 del metro, amb el seu aire d’un altre temps que la feia tenir una identitat única, de la qual les altres línies no podien presumir.
A Passeig de Gràcia, el Robert es predisposava a fer l’infinit transbord cap a la línia tres. Amb les presses que el caracteritzaven, no va poder evitar topar amb un obstacle que anava en sentit contrari: la víctima era una dona rossa, amb unes grans ulleres que denotaven una important miopia, i casualment era de la mateixa edat que el perpetrador. Després d’entonar una disculpa buida de cap sentiment de vertadera culpabilitat, va continuar caminant mentre es martiritzava per com havia sonat de ridícul la seva veu, causada per l’aspror de la seva gola encara desafinada a aquelles primerenques hores. O ho va intentar, fins que algú rere seu el va reclamar.
- Ei, perdona, que t’ha caigut això!
Al que es referia aquella persona era una fotografia. Però no pertanyia al Robert, sinó a la persona amb qui havia compartit aquell xoc feia segons. En veure-la, va pensar que segurament era de bastant valor per aquella dona, i per fi va sentir una certa responsabilitat per les seves accions. La peça de cel·lulosa mostrava a la dona rossa amb una persona adulta, presumptament la seva mare.
Els dies següents, tot i tenir un horari diferent, en Robert es va presentar a la mateixa hora i lloc on havien succeït els fets, amb l’esperança de poder retornar aquell objecte preuat a la seva propietària. Ara sí que es pentinava i escollia què posar-se, creient que d’aquesta manera destacaria més entre la immensa multitud que navegava en aquell pas subterrani, i que aquella dona se’n recordaria d’ell. Les dues coses semblaven igual d’inversemblants.
Amb el pas dels dies disminuïen les probabilitats de retornar la fotografia. Es va marcar com a data límit el següent dilluns, just una setmana després d’aquell desafortunat episodi.
En arribar el darrer dia, es va llevar nerviós, com si jugués una final. Per ell, era la darrera opció de redimir-se. Ja no podia seguir amb aquest ritme de vida i aquest estrès continu. Feia unes ulleres fins al sòl i cada cop lluïa més greixós.
En vint minuts es va presentar en aquell passadís que havia esdevingut rutinari. Li va canviar la cara en veure uns cabells daurats apropar-se. Per fi es va poder desfer de la instantània i la dona li va estar molt agraïda. No havia parat de pensar en quan i com havia pogut perdre quelcom de tant valor per ella.
Es van fondre en una abraçada i ella va continuar amb la seva vida. Ell es va sentir ple de vida, com si fos per fi útil.
L'endemà, al transbord de Passeig de Gràcia a les sis i mitja, en Robert va tornar a col·lidir, en aquest cas amb una senyora gran, buscant una nova guspira que l'encenés.