Ítaca estació
Ítaca estació
Perquè això, és el metro de Barcelona. Un món a part.
I passa ara Aquil·les plorant la mort del seu Patrocle. Odisseu, esquivant les ortigues del desig camí a Ítaca, una estació que no hi és però seria convenient.
Això és ple de Macbeths vacil·lants amb mans brutes. I de Hamlets cercant el fantasma del seu pare a qualsevol dispositiu.
Si un observa, si és capaç d'alçar la vista podrà veure caminant per l'andana a la figura trista, una mica atabalada del Quixot vetllant cartells i llegendes, provant de trobar alguna estació anomenada: Dulcinea. I també gegants. I com no, Sancho fidel escoltant pacient mentre mossega un entrepà, la xapa interminable d'algun company d'institut.
Aquí ho tenim tot: Madame Bovary preparant-se al mirallet per al seu amant. Ventafocs sense príncep i Alícia, que ve d’Erasmus al país de les meravelles. Els camins que es bifurquen de Borges. O el perseguidor de Cortázar tractant de treure uns diners tocant el saxo entre estació i estació. Aquí tot i tot en trànsit. Tot fugint. Format paper o electrònic. Format humà de les mil i una Barcelona. Ombres mestisses d'aquesta caverna moderna de Plató i els cossos aristotèlics tots, ullerosos i ensopits als seients a primera hora camí de la feina. Un badall, i tot aquí filtrant-se escales amunt i escales avall. Traduint línies, cercant enllaços i combinacions. Esperant la seva estació darrere d'un llibre o una pantalla, un barret, unes ulleres negres... el vell Bearn i la Colometa. Carvalho i les seves indagacions. Manolo i Teresa tornant de les últimes tardes, Gurb l'extraterrestre...
Tot aquí. I tot depurant-se a les dreceres infinits del subsòl. Als camins intermitents que són la pausa del mar temible, de l'oceà superficial i enrarit de la ciutat de dalt.
Tot aquí latent, impacient. Negre sobre blanc toquen els dits el seu breu bucle temporal com una larva a punt de néixer perquè: Cent anys?
Què importa ara, on i quan?
Importen rails i catenàries. Importa allò que guia els nostres somnis entre veus i mans i soroll de centenars de passos i de vegades plors i petons de metàl·lic sabor...
Perquè això, (això) és el metro de Barcelona. Un món a part.
I tots aquí amb la corrent, caminant. Tots fent història i cadascú la seva. Cadascú amb el seu conte entre les mans buscant la mena, possible, la forma exacta d'arribar, finalment, (finalment) a Ítaca.
Una estació que no hi és. Però seria convenient.