Fontana
Un silenci somort havia substituït el rugir de les sirenes i ja ningú corria esparverat cercant un refugi, però la guerra tenyia cada albada comptant els desapareguts. Era el temps de la pau dels vencedors, de la persecució selectiva, de la fi de la llibertat. Barcelona s’havia convertit en una lloriguera sense escapatòria, una realitat impertorbable que no aconseguien canviar. La Mila, abatuda pel fracàs, sabia que els seus companys no entendrien la seva decisió i no podia culpar-los, s’aferrava a una esperança roent, a un miratge. Fins aleshores ella tampoc havia cregut en aquell vell mite: un cristall que et permetia creuar el vel? Un metro que podia oferir-te un altre futur? Però la troballa d’aquell artefacte li feu qüestionar-s’ho tot i cada nit, en el llindar del món dels somnis, li arribava la veu emboirada del seu desaparegut avi: “I quan les estrelles caigueren del cel, les portes s’obriren a la portadora de la llum en una font de gràcia. Només hi havia una condició: no mirar enrere”.
Les hores havien eternitzat els dies i la Mila agonitzava en aquella espera. Sentia un perill esperant-la rere cada cantonada, una ombra amatent, preparada per robar-li la vida. Ja només faltaven tres dies. Tres dies per escapar d’aquell temps que l’ofegava. Tres dies per deixar enrere un món on era perseguida. Tres dies per aconseguir la llibertat.
Ha arribat el moment. Camina pentinant les runes amb la mirada, amb el pas ferm i decidit, fins arribar al carrer Astúries número 5. Mira a esquerra i a dreta, a dalt i a baix, el carrer sembla desert però la sensació que algú la sotja la manté alerta. Treu les eines i s’ajup, el bombí oxidat no li oposa massa resistència: el pany cedeix i entra en la penombra. La porta dels baixos segona l’espera, esbotzada; aparta el moble de l’entrada i troba el forat al terra: el túnel. S’estira. Repta com un cuc. Menja pols. S’esgarrinxa les mans. Nota al pit l’escalfor del cristall. Falta poc. Surt i s'aixeca al vestíbul de l’estació. Un brogit discret, amenaçador, li arriba a través del forat. Algú l’està seguint? No, no... ara no! Estic massa a prop! Comença el descens per aquelles escales infinites. Supera el primer tram i sent el repicar d’unes botes al vestíbul. Següent tram. Pas ferm i ràpid. Salta i s’agafa a la barana per no perdre l’equilibri. El seu perseguidor està més a prop. Sabia que era un objectiu, que la intentarien trobar. Una tremolor apagada li recorre el cos. Ràpid, Mila! Corre! Penúltim tram. El cristall s’encén amb la dolça promesa d’una nova realitat. Està a punt d’arribar a l’andana. Nota una ràbia clavada a la seva esquena. Sent l’esbufec del seu perseguidor. Darrer tram. Corre, corre! La vibració del terra és més intensa. Una ràfega inunda el tram final. Un brunzit llunyà puja de to. Arribaré? I de cop, l’agut lament dels frens. Portes obertes. Un avís sonor que l’alerta. Una mà està a punt d’agafar-la. El tancament de les portes vol posar fi a l’esperança, però aconsegueix escolar-se pels escassos centímetres que deixen entre si.
El metro es posa en marxa i uns crits eixordadors reboten dins la seva ment. La Mila es gira. Per les finestres de la porta del vagó es veu a ella mateixa a l’andana, vestida amb l’uniforme dels vencedors, la ràbia travessant-la. Per què ha mirat enrere? Un nou temps l’espera, si, però serà millor? Ha escapat? De què? O, més ben dit, de qui?