La clau T-Casual
Samir i Banu miraven la T-Casual com un passaport a una altra dimensió. La hi havien lliurat com qui lliura una clau sense explicar quin pany obre. I ara estaven davant del molinet d'accés al metro: aquella barrera que girava amb so metàl·lic, alhora que la gent es lliscava amb naturalitat.
Van aconseguir entrar imitant el gest fugaç de la resta de passatgers i van baixar les escales mecàniques, amb la il·lusió de dues criatures en la vespra de Reis.
El túnel va exhalar un vent tebi i, de sobte, el tren va emergir de la foscor amb un rugit profund. El comboi d'acer lliscava sense esforç per les vies, com si formés part d'aquell ventre de túnels perforat en el subsol.
Banu va fer un pas enrere meravellada per l'elegància i suavitat del moviment.
Samir va notar que l'aire era diferent allà baix. Semblava carregat d'electricitat i tenia una olor que no sabia definir: ferro, cautxú, multituds invisibles...
Les portes del vagó es van obrir amb un sospir hidràulic. La gent va entrar sense dubtar-ho, com si aquella càpsula fos una extensió natural dels seus passos. Junts van travessar el llindar i es van aferrar a la barra metàl·lica, sentint sota els dits una fredor polida per infinitat de mans anònimes.
El metro va arrencar amb una sacsejada i es va endinsar, amb un balanceig imperceptible, en les entranyes de la ciutat.
Les ombres van començar a moure's en la finestreta, com un reflex invertit d'una ciutat que veien per primera vegada i el llenguatge de la qual encara no entenien. Una visió clandestina, on les llums parpellejaven en els túnels i les estacions apareixien com a illes fugaces.
Van sentir un pessigolleig en l'estómac quan el tren va agafar velocitat. Havien travessat aquella frontera invisible que separava el real de l'imaginari.
Amb la cautela de qui tempteja la temperatura de l'aigua abans d'enfonsar-se, es van preguntar quantes històries cabien en aquell vagó, quantes vides es fregaven sense saber-ho, quantes d'aquelles cares mai tornarien a veure.
En un instant van percebre l'estranya eufòria d'aquell primer viatge en metro, d'aquella travessia particular cap a un nou destí, el nom del qual encara desconeixien. Van mirar els altres passatgers sense parpellejar i van somriure.