Hostafrancs
La d’Hostrafrancs, és una estació humil. La sortida a Moianès, encara més. M’agradava veure arribar el metro, amb aquell tremolor metàl·lic i les dues llumetes rodones i tènues que desdibuixaven la silueta del conductor dins d’un túnel sòrdid, gairebé medieval. Cada dia, a les set i mitja, baixava per les escales i em recolzava al mur de separació de l’andana. On comença tot. Des d’allà tenia la perspectiva sencera i profunda de les venes elèctriques d’un trosset de ciutat.
Hi havia molta gent i el so dels tacons esporàdics m’impedia sentir la remor de l’aire que el metro empenyia i que era el senyal inequívoc de la seva arribada. Gairebé sense voler, vaig acotar la vista per mirar-me les sabates. Sempre s’ha d’assegurar un ciutadà honrat de dur-les ben fermades. Un ratolinet va desbaratar l’escena, jugant amb la punta del cordó. Era com una ungla, griset i amb dues orelletes encorbades que mecànicament movia cap endavant i endarrere. Em va mirar i es va quedar aturat, amb les manetes entrellaçades. Emperò, la irrupció del metro va fer que l’encreuament de mirades fos circumstancial. Amb uns salts innocents però decidits, va desaparèixer en la foscor.
Com qui no vol la cosa, vaig posar les molles que quedaven a la fusta de la cuina després de fer l’entrepà a la butxaca. I en arribar al meu racó, el ratolinet va aparèixer puntual i s’estirava esforçat per rebre les miques que discretament i de forma gairebé secreta, deixava caure en terra.
Així va començar la nostra amistat. Al cap d’un parell de setmanes, el ratolí pujava a les sabates, saltant d’una a l’altra, i de vegades gosava enfilar-se pels pantalons, fins que arribava a la prominència del genoll. Llavors tornava cap avall. Vaig agafar el mal costum de perdre un parell de trens, arribar tard a la feina i fins i tot dur les sabates descordades per poder estar una estona més amb ell.
Per a un professor de filosofia, Nadal no és res més que una seqüència de dies festius. Ja faltava poc. Mentre el ratolinet es menjava els trossets de pa que li havia dut, jo ja pensava en què alguna cosa hauria de regalar als meus nebots. No els agrada res i mai els compraré una consola. Un tren elèctric és una bona idea, però sa mare em matarà si el posem al menjador... Quan vaig acotar el cap, allà no només hi havia el meu amic, sinó tota una família de ratolins de la mida d’una bolla, com les que jugàvem quan tu i jo érem infants.
N’hi havia cinc o sis, no ho sé, es movien massa aviat. El meu amic era ara la meva amigueta. Els fillets imitaven el que ella feia i es divertien saltant de sabata en sabata, i només s’arrufaven quan, puntualment i com sempre, el cuc de ferro apareixia pel túnel.
D’una caixa de vi, els vaig fer una caseta. A la xarcuteria encomanava cada setmana mitja peça de formatge curat, l’esmicolava amb esment cada matí i ho posava tot dins d’un potet de iogurt. Continuant amb el secretisme, deixava caure les llenques i aquella família entrava i sortia de la casa de cartró en un frenesí idiosincràtic que despertava l’ànima que tota la meva vida havia dormit en les profunditats del meu cor.
L’endemà era Nadal. Ja no havia d’anar a fer feina, però igualment a les set i mitja estava baixant les escales. En arribar, una dona encantadora, vestida amb un abric negre, una falda del mateix color i unes botes increïbles que li arribaven fins als genolls, m’havia pres el lloc.
Amb un somriure celestial i una veu dolça em va dir
−Pensava que avui no vindries.