Cavaller de les rialles
Què deu pensar de mi, quan al metro la mirada m'aguanta? Potser se'n fot? Li hi ha agradat la meva nova jaqueta? És que vaig mal pentinat? Fins i tot, qui sap si li semblo atractiu i una història d'amor ha de començar?
La mirada s'està allargant i cada cop l'ambient és més tens. Ens mirem als ulls, fixament sense dir re. Intento esquivar-la, apartant la vista, però ella encara em contempla. Ja em ve el nerviosisme i no sé què fer. La cama em tremola. I, davant de situacions desesperades, es respon amb solucions desesperades: li faig una elegant reverència amb els peus de costat, una mà al darrere i ajupint el cap. L'he deixat ben desconcertada i un somriure incrèdul es dibuixa en sa cara. Faig una mica el pallasso, tot fent ganyotes i encara riu més. Després me'n canso i la torno a guaitar. Els seus ulls traspassen els meus, m'han engolit i ara soc presoner del seu somriure franc i gentil.
Tot embadalit, amb la mirada perduda en els somnis noto que em toquen suaument. És ella. No dic re. No diu re. Es torna a fer un silenci incòmode. De la mateixa manera, m'agenollo, li agafo amb delicadesa la mà i li beso: Bon dia tingui jove donzella, soc en marquès del metro, per servir-la. Llavors és quan la rialla inunda de joia el meu cor.
I així fill meu, és com vaig conèixer la teva mare.