COSA DE MÚSICS
Divendres matí. Per a molts un bon motiu de celebració de per si. Pels nens del vagó que en 3 minuts s’atura a Urquinaona, és un divendres encara més especial.
Petits infants omplen el vagó de xiscles i rialles. Tots ells porten violins, flautes i d’altres instruments de vent i de corda que només els més entesos poden discernir sota aquelles fundes negres. Els usuaris se’ls miren encuriosits. Malgrat ser infants assenyats, cedint els seients a les persones de cabells platejats, la majoria dels passatgers no poden evitar de preguntar-se «Quan baixaran?».
A l’estació d’Urquinaona es desvetlla l’incògnita. Sospirs i somriures forçats delaten l’alleujament dels que continuen el viatge.
Un senyor amb ulleres de sol i gorra també baixa. Aliè a l’estrès habitual, s’asseu a un banc, treu una llibreta i es posa a fer Sodokus. La cridòria s’allunya del metro en direcció al Palau de la Música. El senyor de la gorra somriu per sota el nas.
Els petits músics ja són a la Sala gran del Palau. Tots menys un.
Un vailet de 10 anys corre cap a l’entrada del Palau amb el seu violí. Va sol. El seu pare, s’ha quedat al cotxe per no haver d’aparcar. L’home està visiblement enfadat. Odia conduir per la “ciutat gruyère”. Per culpa del seu fill, que s’ha encabotat a anar al taller d’un “virtuosillo del violí”, ha hagut de conduir. L’ha intentat disuadir: «Podem quedar-nos a jugar i prendre un gelat», li ha dit. Però el nen, tossut com sa mare, ha preferit anar.
El petit violinista s’acosta a la recepció. Sempre li ha costat adreçar-se als desconeguts. Nota com li puja la sang a les galtes, no sap si pel retard o la indumentària, un xandall talla 14 ple de llànties.
El senyor de la gorra se’l mira desde l’entrada principal, entendrit per la seva força de voluntat.
A la Sala gran hi ha sarau. Els nens aprofiten l’esbarjo abans del taller amb el “Messi del violí”, gairebé no se n’adonen de l’arribada del seu company. Un d’ells però, sí que el veu.
—Veste’n! —li espeta un nen.
—Fas tard! —afegeix un altre.
—Marxa, ja no pots entrar! —crida un tercer.
«És un joc, una broma.», pensa el petit amb incertesa. Ho és? Li han dit 3 companys i és veritat que fa tard.
El petit s’escapoleix cap al bany, fingint tenir set. Tan de bo hagués dormit a casa la mare, podria portar la roba que li agrada i no hagués fet tard, ni tindria gana. Amb les presses ni tan sols ha esmorzat.
Tot d’una l'home de la gorra entra a la sala. Es fa silenci immediat, com si hagués entrat un superheroi. Els nens tenen tantes ganes de conèixer aquest gran mestre que no gosen badar boca.
L’home somriu, fa unes passes cap els nens i es treu les ulleres pausadament.
—Veste’n! —etziba a un dels nens.
El nen assenyalat es queda en blanc. No estava xerrant.
—I vosaltres dos, fora! —afegeix bruscament.
Tots tres deixen l’instrument i surten de la sala perplexos.
—Torneu! —els crida sobtadament. Ara sí que no entenen res. Tornen a poc a poc.
—Era broma. —diu el gran violinista.
Tothom riu alleujat. Bé, gairebé tothom. Els tres nens estan massa desconcertats per riure.
—Quina broma més estranya, oi? I és que no és una broma! —diu el gran mestre.
Ningú no entén res.
—Una broma on no riu tothom no és una broma: és riure’s d’algú! I això demostra molt poca sensibilitat. Per ser bons músics n’heu de tenir molta. Capicci?
—Sí!—assenteixen els nens sense aixecar el cap.
—Vinga, doncs, comencem! —conclou el violinista picant l’ullet al petit que torna del bany.