GERTRUDIS
La Gertrudis es mira al mirall i sospira. No li agrada el que veu. Quan vivia a l’estació de metro de Plaça Catalunya ja se’n va adonar que no era l’única: xiscles, crits d’esglai, dits incriminatoris. Per què? Només pel fet d’existir, de ser diferent als altres, de ser… una rata. Una rata peluda i grisa. I pulida, simpàtica i servicial, però això sembla que a la gent no l’importa. Només veuen una rata.
Avui, però, una equivocació, li canviarà la vida. La Gertrudis, com sempre, corre pels passadissos de l’estació del metro, fugint de la histèria col.lectiva, sense mirar enrera, amb els bigotis tibats, enganxats al morro. La por l’ha convertit en una molt bona atleta. Va tant de pressa que ben aviat deixa el comboi enrere. De cop, es troba a l’exterior. La llum l’encega. Frescor, arbres, ocells i tranquil.litat. Aprofitant la calma s’intenta situar: «La floresta», llegeix. «Pensava que el metro només anava sota terra… M’he equivocat de línia!?», pensa confosa. Tot d’una la Gertrudis para atenció al rètol de l’estació: «F.G.C.» La Gertrudis s’estremeix. No serà pas el temible Futbol Gats Club!?
Tot i que la idea li fa basarda, continua el seu camí. La por mai no ha pogut aturar l’esperit aventurer de la rata que encisada amb aquest nou paradís, ni se n’adona que les fulles li punxen les potes. Tot d’una s’atura. «Què són aquests monstres sense modals!?», pensa indignada mentre observa com uns senglars escruten les escombraries cercant menjar. Els humans, però, no surten espavorits.
—Què monos, mami! —exclama una nena.
La Gertrudis arrufa el morro amb ràbia. «Monos!? Aquests éssers monstruosos i pudents?!», pensa amb ràbia quan de cop el món s’atura. La Gertrudis es queda bocabadada. Mai havia vist una rata tan bonica i elegant. Ho és tant que la gent es fa selfies amb ella i li dona galetes. Qualsevol ésser estaria gelós de les atencions, però la Gertrudis és de bon cor. Quin és el seu secret? Una força desconeguda empeny a la Gertrudis a acostar-s’hi, embriagada per la bellesa d’aquesta rateta de cua peluda i esponjosa, nas rodonet i cabells de color terrós. Serà sigilosa.
CRECK!
El soroll en trepitjar una llauna delata la seva presència. Tothom es gira cap a ella amb cara de pocs amics. Crits d’esgarrifança, insults i una tempesta de pedres. La Gertrudis s’esmuny com pot amb la pota encara dolorida. El que més li dol, però, és l’ànima. Una vergonya terrible l’envaeix en sentir que aquesta criatura angelical està presenciant aquest lamentable espectacle. Ha de fugir, però la por a no tornar-la a veure fa que la Gertrudis s’arrisqui a girar-se per tal de veure-la una vegada més. Potser serà la darrera. Gira el morro per adonar-se que la seva musa… es vol suicidar!
«Nooo! Tot per culpa meva!», es lamenta la Gertrudis corrent per rescatar la seva ànima bessona (però agraciada). La Gertrudis estira les potes intentant salvar-la heroicament. La rata de nas de botó, s’estira, estarrufa la cua i… vola! Salta gràcilment d’un arbre a un altre. És pura elegància. La Gertrudis s'entrebanca amb un branquilló i cau aixafant-se el morro. La rata voladora la veu i riu per sota el nas.
La Gertrudis s’encén de vergonya. L’ha vist? Ella també la vol tornar a veure, però no en aquestes condicions. «Segur que trobaré alguna crema que em faci créixer cabell a la cua. Dormiré amb un morrió per aixafar-me el morro punxegut. Practicaré saltirons als arbres fins que aprengui a volar. I tornaré!», conclou la Gertrudis confiant en la ciència.