El pare
Agrònom convençut del malestar de la metròpoli: esbufega renecs mentre s’allunya del centre neuràlgic, i s’endinsa selva endins. Recorre amb parsimònia paisatges que cada vegada en són menys, d’espectaculars; s’esforça per esbrinar què s’amaga entre els edificis que assenyalen la llunyania... la seva terra, que tants secrets li amaga, no el deixa reposar tranquil: es dobleguen els contorns del món i veu precipitar-se l’endemà, amagat darrere certes qüestions que floten per l’aire. Les inspira enganyat, visió parcial del futur, i tem malaltís desenllaços similars als de les novel·les que guarda son germà al soterrani. Els relats eren del pare, mesclats entre si, els seus somnis i d’altres dels grans escriptors; viatjava molt i sempre estava lluny de casa, però ho feia a la seva manera. Durant molt de temps cregué que estava involucrat en intrèpides missions més enllà de l’horitzó; que havia de lidiar, durant llargues temporades, amb estranyes monstruositats que vigilaven les parets de massissos llunyans... Descobrí, amb poc més de catorze anys, que son pare era conductor de metro. Les epopeies eren, en tot cas, més aviat locals, pròximes i conegudes entre els amics habituals del conductor. S’endugué una forta decepció que mai arribà a comunicar: durant uns instants, l’acte de creure es va tornar etern, mil·lèsimes en les que la gràcia et recorre el cos, on els relats fundacionals de la nostra cultura, a la fi, t'assenyalen a tu. Cregué durant un període de temps que son pare maquinava afers èpics i sobrenaturals, relacionats amb qualsevol cosa que la imaginació infantil és capaç de produir. Quan descobrí que no era el cas, apuntà com a únic culpable al comboi blanc-i-vermell, que impedia que les aptituds heroiques del seu progenitor poguessin desenvolupar-se com ell se les imaginava. El desengany fou profund i dolorós.
Associava el desconsol del seu pare a la gran màquina subterrània. Observava com l’àvid lector es consumia en fantasies pròpies dels horitzons: somnis de llibertat i extensions esplèndides barrejades amb el cel. El seu pare anhelava la llum i el caràcter de l’explorador; restava condemnat a cuc de terra, arrel que dotava de vitalitat la metròpoli damunt seu. Percebia en el dubte dels seus ulls l’agre regust de la pèrdua, embalsamat amb milers de narracions estrambòtiques que li explicaven com era la resta del món. S’entortolligava amb el deliri del lector que no és capaç d’escriure, amb les ganes de somiar i fugir, enclaustrat com ho estava, perseguit pels miratges i sons de la foscor. Al cap d’un temps, son pare morí: culpà al metro i als seus efectes de l’esdeveniment tràgic. Malgrat tot, l’odi i el rancor, continuà fent servir el servei metropolità per a complir amb afers i encàrrecs variats. Habitualment, entrava enfurismat i molest a l’andana, afectat per la mala gestió d’un assumpte tèrbol i certes converses que havien quedat pendents. Mirava amb el nas estarrufat alguns dels detalls creats per mestres de l’enginyeria, i en sofria l’arrogància. El perseguien enveges d’una vida propera incapaç de formular; l’àvid consol de la fantasia. Restava desagraït en entrar al vagó, però en el fons es tractava de tristesa: atrapat per la melancolia, el món se li apareixia estrany; vist des de fora, alguns el confonien amb son pare. En una ocasió, esperava impacient el metro per anar a la feina: el comboi no arribà mai