ELS SOMNIS D'UNA SARDINA
Estiro la tanca del jardí i deixo la motxilla sobre la gespa. Obro la bústia, quotidianament, esperant trobar la típica capa fina de pols. Però en lloc d’això, hi veig un sobre vermell que, instintivament, em fa llegir el remitent a l’instant. Acadèmia Musical de Barcelona, articulen els meus llavis, gairebé en un sospir, abans que les mans em comencin a tremolar. Continc la respiració mentre estripo el sobre, amb el cor picant fort contra el pit. Els ulls es passegen per sobre les lletres a tota velocitat fins a arribar al punt que m’interessa… m’han admès! Esclato en un crit d’eufòria. Sí! Ho he aconseguit!
Deixo caure els braços agafant aire, acluco els ulls un instant i, involuntàriament, la ment em transporta en aquell punt en què tot va començar. Quan encara no sabia res de pentagrames ni d’escales… la primera vegada que vaig pujar al metro.
Tenia nou anys i era el meu primer viatge a Barcelona. M’havien parlat molt de la ciutat, però si alguna cosa em fascinava per sobre de tot, eren els metros. Quan m’ho van explicar per primera vegada, em vaig imaginar una llauna de sardines. Des de llavors, aquella imatge no m’havia deixat mai. Em costava creure com una llauna de sardines podia viatjar a tal velocitat, amb tanta gent a dins i, a sobre, passant per sota els edificis. Una llauna plena de vida que transportava milers de sardines d’un costat a l’altre de la ciutat… quina meravella!
El moment en què vaig arribar a l’estació va ser una revelació. Un cop de vent em va despentinar els cabells i em va sorprendre la transició de temperatura. Estava tan emocionat i nerviós, que si la mare no m’hagués agafat fort de la mà, hauria baixat per les escales equivocades més d’una vegada. Un xiulet ressonant em va avisar de l’arribada del tren. Les portes del metro es van obrir i una onada de gent va inundar l’estació. Em van trepitjar les sabates dos cops, però la mare, amb un gest decidit, em va estirar cap a dintre, i fent un salt em vaig asseure al seu costat.
De totes les sensacions que m’havia imaginat, la real va ser la meva preferida. Sentia el murmuri llunyà d’un grupet que conversava i, al mateix temps, com el tren lliscava sobre la via. M’agafava fort a les fredes barres metàl·liques mentre les meves pupil·les anaven a tota velocitat intentant distingir alguna forma definida entre els paisatges fugaços.
A la següent parada, van pujar al vagó una dona amb un micròfon i un home amb un instrument immens. Un instrument desconegut per mi, però que des d’aquell moment em va captivar. I van començar a tocar. I vaig notar que el cor em bategava com no ho havia fet cap altra vegada. No m’hi cabia al cap com podia ser que amb només tres cordes es poguessin crear tantes melodies diferents, tantes emocions.
Després d’aquell primer viatge, vaig començar a estudiar aquell instrument, el contrabaix, amb una passió que no ha cessat mai. La ciutat, amb tot el seu bullici, el seu caos i les seves meravelles subterrànies, em va obrir una porta que em va canviar la vida. Però no vaig ser conscient de tot això fins molts anys després.
Avui, quan el tren es desplaça per les vies, em sorprèn sentir el mateix formigueig a la panxa, la mateixa excitació nerviosa. Torno a mirar la carta fent un somriure que no puc evitar. Aquell so profund i vibrant que es desprenia entre túnels foscos i trajectes misteriosos, ara seria el so que m’acompanyaria cada dia de la meva vida. La ciutat que em va regalar un somni, ara m’obria les portes per fer-lo realitat.