Comboi del temps

Alcides Borgui

Gairebé un any sense sortir de casa. La iaia Neus, una senyora de noranta anys, ja no era la mateixa. Des que va morir el seu company de vida, es va anar diluint per les rajoles del passadís, absorbida per les parets del saló, entapissades amb fotos de gent que ja no existeix i de llocs que van deixar de ser el que eren. El maluc trencat la va acabar de lligar a una rutina de gestos silenciosos, que sol·licitaven tot el que no volia demanar amb la boca o aconseguir amb les mans.


 


L'apatia va acompanyar el declini natural del seu cos. El desdeny amb la vida, que va tallar el fil temporal que dona sentit a qui és un avui a partir de qui va ser, va començar quan es va quedar atrapada en el passat. Ella, com aquells rostres estampats en blanc i negre, ja no contestaven quan se'ls cridava pel nom.


 


– Fem un passeig, senyora Neus? Fa un bon dia... – va dir la Montse, mentre obria les cortines i ballava al so de Fins que arribi l'alba, de Els Catarres. La noia portava tan sols un parell de dies cuidant a la senyora, però ja es notava que el silenci amb olor de naftalina havia estat inundat per la frescor de la joventut.


 


– Li agrada aquesta foto, oi? –, Neus l'observava de reüll mentre arrossegava les seves mans pels mobles.


 


Montse intuïa la vida que va tenir Neus per com veia la casa: reblida de gom a gom. No hi havia buit per a un crucifix o rosari més entre tantes prestatgeries amb llibres, taules i aparadors amb gerros de porcellana, incomptables fotos de noces i batejos, que ballaven suaus al pas del metre, que continuava portant gent com des de feia un segle, just a baix del mateix edifici on va viure tota la vida Neus, en la Gran Via.


 


En un racó prop de la cortina, recolzat en un centre de taula brodat, un artefacte curiós, que es dissenyava entre tenalles i grapadora, desgastat i ja gairebé sense parts cromades, hipnotitzava a la senyora. Un utensili d'una altra època, com els records, on molt probablement es trobava atrapada la seva ment. Sense reconèixer la seva utilitat, origen o propòsit, Montse va treure una foto de l'objecte i el va buscar en internet. El que va trobar li va donar algunes pistes sobre el passat de Neus, però no li va bastar per a connectar amb la senyora. Decideix saber més:


 


– El seu marit treballava en el metro, oi? – Aquella pregunta va despertar el cos encongit de la Neus. Es va erigir amb delicadesa i la mateixa determinació d'un gira-sol en cerca dels primers raigs de llum. L'aire, que omplia el seu pit amb parsimònia, l'ajudava a sostenir-se. A poc a poc, recuperava el color. Recobrant el timbre de la seva veu, va començar a parlar, amb els ulls somrients. Mentre donava suport als peus en el sòl, va sentir la vibració provocada pel comboi del metro, la qual cosa li va fer recordar que avui era l'aniversari de les seves noces.


 


Demanant a la Montse que s'acostés a ella, va començar a narrar-li la història d'una senyoreta de l'Eixample que va conèixer a l'amor de la seva vida. Encara amb la tremolor del terra que feia vibrar tota la estància, la Neus li explica a la Montse com un jove revisor del metro de Barcelona li va sol·licitar el bitllet durant molt de temps, esperant que demanés alguna cosa més. Li va detallar com, seixanta anys enrere, aquesta mateixa nit, li va esperar en finalitzar la seva jornada per demanar-li ella mateixa la mà.

Te ha gustado? Puedes compartirlo!