Tantes vides tantes històries
Pujo al metro just abans que es tanquin les portes i sec en un dels molts llocs lliures que hi ha, preparant-me pel llarg viatge de punta a punta de l'L5. El trajecte dura més de quaranta minuts que acostumo a invertir en llegir i escoltar música, però avui amb les presses m'he deixat tant el llibre com els auriculars.
Estic sola en una de les files de seients i al davant tinc una parella de gent gran que parla tranquil·lament. Com que no tinc res millor a fer, paro l'orella dissimuladament per intentar entendre què diuen, però parlen tan fluixet que només soc capaç de captar les frases: "Quan visitem Dublín" i "Millor aniversari".
Sense cap altra ocupació, la meva ment divaga a l'instant, creant la imatge de tots dos avis agafats de la mà passejant per un dels carrers de Dublín. Potser van a visitar un parent que fa l'aniversari, potser van allà per celebrar les seves noces d'or o podrien anar-hi per celebrar el centenari d'algun fet important.
L'escena mental queda interrompuda per l'entrada d'una noia jove a la següent parada. D'una espatlla li penja una gran bossa vermella, mentre que a l'altra mà porta la corretja d'un cadell. S'asseu amb la bossa a la falda, on posa el gosset just quan li sona el mòbil. Ella contesta la trucada amb preocupació. Amb les quatre paraules que sento les possibilitats són infinites: des de tenir un ser estimat a l'hospital que s'està recuperant, fins a tenir una amiga que hagi acabat de donar a llum o els resultats d'alguna prova mèdica.
A la següent parada pugen dos nois joves agafats de la mà, un d'ells porta un ram de flors que olora amb delicadesa. El meu cap torna a marxar amb mil històries que podrien ser la seva, una primera cita, una proposta per ser parella, un dia especial en la seva relació, el seu primer aniversari com a nòvios...
A mesura que passen les parades el metro es va omplint de gent i per primera vegada m'alegro d'haver-me deixat els auriculars, en lloc d'aïllar-me com feia sempre, aquesta vegada paro més atenció que mai a la gent que m'envolta, a les seves històries i fragments de vida.
Famílies amb nens petits que podrien estar acompanyant-los a l'escola, al metge o a veure els avis. Un parell d'amics amb un ratolí com a mascota que podrien estar portant al veterinari. Un noi mig disfressat que toca la guitarra per guanyar-se uns diners, ja sigui perquè no té res més, per gaudi de compartir la seva música amb el món o perquè és un estudiant que ha decidit iniciar la seva carrera pels metros de Barcelona.
I observant aquesta marea de gent que puja i baixa en cada parada, que van sols o acompanyats, vestits de mil maneres diferents, alguns llegint, altres jugant i uns pocs amb la mirada amunt desenganxada de la seva bombolla personal; m'adono que són persones que mai tindré l'oportunitat de conèixer.
Observant a la gent que m'envolta m'adono que totes tenen vides completament individuals i separades de la meva, que mai podré conèixer les seves penes i angoixes, els seus mèrits i victòries, que no podré saber mai qui són, d'on venen i cap on van. M'adono que convisc amb milions de persones de les quals mai podré aprendre el seu nom, el seu color preferit o les seves aficions.
Però sí que podré entreveure retalls de les seves vides, petits fragments d'històries interminables; i tot gràcies al llarg trajecte amb metro, tot gràcies a haver-me deixat el llibre i els auriculars, tot gràcies a haver sortit de la bombolla on vivim atrapats tots i cada un de nosaltres.