L'ombra al túnel
El metro de Barcelona, a les dues de la matinada, no era el mateix que durant el dia. La il·luminació tremolava, els altaveus grinyolaven missatges inintel·ligibles i la presència d’ombres fugisseres s’amagava entre els reflexos dels vidres.
En Biel havia acabat tard a la feina. Va pujar al darrer vagó, l’únic ocupant excepte una dona vestida d’antic, amb un vestit llarg de vellut i ulls massa negres. No semblava real. Es va asseure lluny, intentant no mirar-la, però no va poder evitar sentir la seva veu mormolant un vers estrany:
—Quan l’ombra i el temps es creuin, la porta s’obrirà.
El metro es va aturar de sobte. No a una estació, no enlloc. L’aire es va glaçar. La llum va parpellejar, i en el reflex de la finestra, Biel va veure que la dona ja no era allà. Només quedava la seva veu susurrant-li a l’oïda:
—No miris enrere.
El cor li bategava desbocat. La porta del vagó es va obrir sola i una foscor espessa s’hi estenia com una boca oberta. Alguna cosa es movia allà dins. Passos. Un cruixit. Un xiuxiueig de veus que no eren humanes.
Biel va mirar el rellotge: 02:02. Tot estava congelat en el temps. Els cartells lluïen noms que no coneixia: Estació Perduda, Andana dels Oblidats. I, entre les ombres, va veure figures. Centenars d’ulls apagats, rostres oblidats, persones atrapades en un temps que no existia.
Va voler cridar, però no va poder. El seu cos va pesar-li com plom. I, abans que pogués reaccionar, una mà freda va agafar-li el canell.
El tren va reprendre el moviment. La llum va tornar. Era al metro de sempre. El rellotge marcava les 02:03.
Va baixar a la següent estació, amb la respiració agitada. Tot semblava normal, però alguna cosa dins seu havia canviat. Quan el metro va marxar, va veure el seu reflex en el vidre.
I aleshores va entendre-ho.
Era ell qui no hi era.
Però el malson no havia acabat. En Biel va sentir un calfred recorregent-li l’esquena. La gent a l’andana no semblava notar la seva presència. Intentà parlar, però ningú el mirà. Va veure una parella d’adolescents fent-se selfies, una dona gran mirant el rellotge, un home amb auriculars taral·lejant una cançó. Ell es veié en el reflex de l’estació, però els altres no semblaven adonar-se’n. Va aixecar la mà. Va moure’s. Res.
El metro va tornar a acostar-se. Dins el vagó, va veure la mateixa dona de vellut que abans. Ara, però, somreia.
—Has creuat la porta —va murmurar.
Va voler córrer, escapar. Però, quan el metro es va aturar, una força invisible el va empènyer cap endins. Va sentir un fred intens, un dolor sobtat a les temples. I, mentre el tren s’allunyava, la seva veu es va dissipar com un eco en l’andana buida.
Només quedava el murmuri de l’estació i l’ombra allargada d’un passat que mai no havia existit.
Biel va intentar recordar. Intentar entendre. La seva ment es difuminava. Va buscar en els seus records, però alguna cosa no encaixava. Quan havia pujat al metro? Per quina raó? Quin era el seu destí? Les respostes es dissolien en el no-res.
Dins del vagó, va notar altres presències. Homes i dones amb expressions buides, atrapats en aquell viatge etern. Un nen el mirava fixament, amb llàgrimes congelades a les galtes. Ningú parlava. Ningú es movia. El metro es va endinsar en la foscor d’un túnel sense fi.
Enmig del silenci, la dona de vellut es va asseure al seu costat i va murmurar:
—Et recordaràs d’això fins que el temps esborri el teu nom.
El metro continuava rodant en un cercle infinit. En Biel va entendre que ja no baixaria mai més.