L’últim viatge
Va pujar al metro a les 23:47, just abans que les portes es tanquessin amb un xiulet metàl·lic. No hi havia ningú més al vagó. Això no hauria estat estrany en qualsevol altra línia a aquella hora, però ell sabia que en aquella, la Línia Vermella, els metros sempre anaven plens.
Els seients de vinil vermell semblaven més desgastats que de costum, com si el temps els hagués anat desfent a poc a poc. Va asseure's prop de la porta, mirant de reüll el seu reflex als vidres. Una sensació inquietant li va recórrer l'espinada: el reflex era una fracció més lent que ell. Com un eco visual.
El metro va sacsejar-se amb un moviment més brusc del normal, fent que les llums parpellejessin. Va apartar la mirada de la seva pròpia imatge i es va concentrar en la pantalla electrònica que anunciava la propera parada.
“Pròxima estació: Tornada.”
Es va redreçar al seient. No existia cap estació amb aquell nom. Va mirar al seu voltant, buscant alguna altra reacció, però seguia sol. O això semblava.
Quan les portes es van obrir, va sentir un aire fred, com si el túnel amagués una presència vella, latent. Va parpellejar i, sense saber exactament com, va notar que ja no estava sol.
Un home havia pujat al vagó.
Era alt i vestia amb un abric gris que semblava fet de boira. La seva cara… no era exactament una cara. No tenia faccions definides, només una superfície borrosa, com una ombra projectada sobre l'aigua. Tot i això, una cosa li resultava espantosament familiar en aquella presència.
Va intentar apartar la mirada, però no va poder. Hi havia alguna cosa hipnòtica en aquella figura. Va sentir una pressió estranya a les temples, com si el vagó s’estigués contraient.
L’home va aixecar el cap.
I de sobte, el seu rostre va canviar.
Ara tenia una cara.
Era la seva.
El protagonista va sentir un vertigen sobtat. Es va aferrar als reposabraços, intentant aixecar-se, però les cames no li responien. L'home el mirava amb una expressió que coneixia massa bé: cansament. Resignació.
El metro es va aturar de nou.
"Fi de trajecte."
El cor li va començar a bategar frenèticament. Això tampoc no estava al mapa. Va girar el cap cap als vidres per mirar el seu reflex. Però ja no hi era.
L'home—el seu doble—es va posar dret amb moviments lents, com si estigués seguint un guió que ja havia repetit abans. Va avançar cap a la porta, i just abans que es tanquessin, es va girar i el va mirar directament als ulls.
—Ja no et necessiten —va murmurar.
I va baixar.
El metro va reprendre la marxa.
Va mirar al seu voltant, intentant trobar algun rastre d’aquell desconegut. Res. Només els seients buits i el brunzit elèctric de les llums.
Va tornar a fixar-se en el vidre del vagó, buscant el seu reflex.
Només hi havia el buit.
I, per primera vegada, va entendre la veritat: ell era el passat. Una ombra que havia ocupat un lloc que ja no li corresponia. I ara, el metro l’estava portant cap a un lloc on ningú torna mai.
L’última estació.