El violí de l'estació perduda
L’eco d’un violí melancòlic flotava entre les andanes mentre la silueta d’un home amb un maletí es dissolgué en la penombra del túnel. Irradiava elegància: un vestit gris, una corbata blau marí, i un rostre devorat per la foscor. El maletí, recobert d’una esplèndida tela de seda daurada, il·luminava el racó més fosc de l’estació.
Em vaig quedar immòbil. El violí continuava desprenent precioses melodies plenes de records. L’estació de Fontana, gairebé deserta, s'il·luminava per llums fluorescents que parpellejaven constantment. Els bancs disseminats per l'estació experimentaven la solitud de la nit. Els meus peus, incapaços d'avançar, es fonien amb la música d'aquella freda nit.
Llavors, el violí emmudí. L’última nota, un la agut, tremolà en l’aire abans de desaparèixer. Un calfred em recorregué el cos quan una veu em xiuxiuejà:
—L'obscuritat dansarà amb tu quan menys t'ho esperis.
Un tacte lleu em tocà suaument el braç, fent-me arrissar per complet. Aquella veu m'era familiar, com un record esborrat pel temps. Sonava brusca, com una tempesta en mar agitada.
Vaig reaccionar per fi. D’una revolada, em girà per observar a l'autor, sense èxit. Passes incertes per l’andana, pensaments intrusius que m'invalidaven. L'estació deixava un buit inexplicable.
Vaig observar el rellotge de l’estació, ubicat a sobre meu. Marcava les dotze menys quart. Quedaven sis minuts pel pròxim tren.
Un raig de llum il·luminà l’entrada del túnel. El metro arribava. Es va aturar lentament. Hi era buit. L'intèrfon anava anunciant cada parada. Diagonal. Passeig de Gràcia. Finalment Catalunya.
Una ombra es parà davant meu misteriosament. Els seus ulls, foscos com la nit, observaven atentament. En canvi, jo hi era controlada pel pànic. Sense adonar-me'n, el meu cos responia a les seves ordres involuntàriament al compàs de la màgia.
Aquella placeta on em portà… Allà es trobava l'home que embolicà els meus records. M'observava de manera atenta, amb una mirada feroç que em captivà.
El violí tornà a sonar. La melodia era tendra, com un murmuri d’aigua. M'invità a ballar, estenent-me una mà com a petició. Accepto gratament, gaudint d'una estona màgica. Les parpelles se’m tancaren lentament. La seva figura es difuminava com la boira matinal. La melodia esdevenia més llunyana. El cansament començà a consumir-me. Per un moment, vaig perdre la consciència fins a retrobar-me amb la meva realitat.
Una veu femenina em sacsejà completament.
—Diana? Diana! Ei, t'has quedat adormida escoltant el músic?
Vaig obrir els ulls de cop. Davant meu, la meva germana Clara em mirava amb molèstia. Vaig parar ràpidament de dansar.
—Perdona… ja vinc —vaig balbucejar.
Encara em sentia atrapada en aquell instant, com si el temps s’hagués fragmentat en fràgils trossos de vidre.
Vaig dirigir la mirada cap al músic. Ell també em mirava. Somreia. L'enyorança em donava punxades al cor. Al seu costat, una carcassa de violí daurada romania oberta, recollint les monedes llançades pel públic.
La Clara m’estirà el braç, arrossegant-me cap a la sortida de l’estació de Catalunya. Mentre pujava les escales, em vaig girar ràpidament. El músic continuava tocant el violí amb passió. Vaig saber-ho en aquell instant.
L’home del maletí era ell. L’ànima que m'ajudà a comprendre el que tant apreciava exhaustivament cada matinada. L'ombra fou la meva guia, unint-no's a través d'una peça.
El violí de l'estació.