Una excusa com una catedral
- Avui m’he despertat, com de costum. He esmorzat, m’he vestit, m’he rentat les dents i m’he posat les sabates, com de costum. També m’he pentinat. He sortit de casa i he agafat el metro, com de costum. M’he assegut al costat d’un senyor mig adormit i una noia mig desperta, com de costum. M’he tret un llibre de la butxaca i he començat a llegir, però com de costum, ha entrat una família amb un bebé ploraner i no m’he pogut concentrar en la lectura. He decidit focalitzar-me en la línia de parades i avorrir-me fins arribar al meu destí, com de costum. De sobte, un descostum ha succeït. En comptes de la dona amb el barret vermell que sol entrar al vehicle, ha entrat un estruç amb un barret rosa. S’ha acostat a mi fins a estar a un pam dels meus nassos, i tot seguit, ha fet una reverència. Al incorporar-se de nou, ha fet un bot inesperat i ha vomitat les xocolatines que havia menjat feia una estona. Havent-se buidat del tot, ha marxat a tota velocitat cap els següents vagons sense despedir-se. En cosa de segons, han aparegut dos caçadors al voltant de la xocolata desfeta i pudent, i després d’observar-la detingudament, s’han girat cap a mi i m’han començat a fer preguntes. Que d’on havia sortit aquell vòmit, que si havia vist un estruç rondant per allà, que si m’agradava la xocolata… Temorós del que li podria pasar al simpàtic estruç, només he respost l’última pregunta afirmativament. Llavors, un dels caçadors ha trucat el seu amic xocolater que ha arribat de Suïssa en 3 minuts. El suís m’ha ofert un bombó que no he pogut rebutjar. He assaborit la extraordinarietat del sabor desfent-se a la meva boca amb la primera mossegada durant el tram de Valldaura a Mundet, però la segona queixalada (feta a Montbau) m’ha fet venir nàusees i l’he vomitat tot. Els tres homes han rigut tant fort que han despertat el dormilega del meu costat. Sense deixar de riure, han marxat cap a la mateixa direcció que l’estruç, deixant-me amb els dos tolls de xocolata desfeta al costat. La jove que tenia al davant, m’ha assegurat que és metgessa, i m’ha declarat que després d’una vomitada com aquesta el millor que podia fer era anar al metge, que en aquest estat havia de reposar. Jo li he explicat que el vòmit no havia estat res, que havia d’anar a l’escola. Ella ha insistit i insistit, i al veure que m’hi seguia negant rotundament, m’ha proposat fer-me unes proves mèdiques ella mateixa, en aquest metro, ara mateix. No he pogut refusar el suggeriment, i arribant a Penitents la noia ha tret el seu maletí i m’ha escoltat el cor. Finalitzades les diverses proves, la jove m’ha confirmat que no em passava res, que podia anar a l’escola amb tranquilitat. Li he donat les gràcies i ha marxat. En aquell mateix moment ha entrat al vehicle un nen vestit amb colors cridaners i amb una gorra al cap. Duia un grapat de cartells sota el braç en els que es podia veure la fotografia d’un estruç sota paraules de cerca. He intuït que era el responsable de l’animal, i he decidit ajudar-lo amb la recerca. Li he explicat com l’he conegut i cap a on ha anat, i l’he advertit dels dos caçadors que el perseguien. Hem caminat i preguntat per tot el metro per l’animal perdut i ningú no en sabia res, fins que un crit del vagó final ens ha sorprès: “Un estruç!”. L’animal havia baixat a Fontana i hem anat corrents a atrapar-lo. El nen m’ha donat les gràcies i he hagut d’esperar 3 minuts pel següent metro. Per això he arribat tard.
- Excuses! Entra a classe però que sàpigues que tens un retard.