Una petició
Benvolguda Presidenta de TMB,
No disposo de prou paraules per justificar la tardança. Al llarg de quasi un segle he tingut incomptables oportunitats d'enviar-li la present missiva. Permeti’m tan sols apuntar que en la meva inacció hi ha influït una malèvola combinació de pudor, manca d’esma i vicissituds atribuïbles al tràfec d’una gran metròpoli. M’estalviaré els detalls per tal de no atabalar-la; de ben segur que amb l’organització dels actes del centenari del metro no li sobra temps. Com comprendrà, la celebració de tan insígnia efemèride ha estat el detonant que m’ha empès a treure forces d’algun plec recòndit de la meva ànima (sí, ànima, se’n faria creus). No em malinterpreti. En cap cas busco la glòria personal. Déu me’n guard! És l’ànsia de fer justícia, el que em mou. També necessito treure’m de sobre aquesta culpa que m’ha corsecat tants anys. Però avui hi poso remei.
Estic convençut que, tot i el pas de les dècades, vostè encara té present aquell 8 de maig de 1932, quan va entrar en servei l’escala mecànica de l’estació d’Aragó, avui Passeig de Gràcia. Era la primera de la xarxa del metropolità i salvava un desnivell de nou metres. Quina expectació que va generar! Els barcelonins encara la recordaven: era la mateixa que havien instal·lat a Montjuïc el 1929 i que havien retirat en finalitzar l’Exposició Universal. Disculpi’m la digressió. Recupero el fil.
Aquell 8 de maig no es va perdre la inauguració el senyor Jaume Riera i Blancafort (descansi en pau), dependent d’uns ultramarins i, en secret, enginyer frustrat. Àvid d’estar al dia de les meravelles tecnològiques, va sortir puntual de la botiga per agafar el metropolità a Liceu. És allà on, a canvi de quaranta cèntims, ens vam conèixer. Ell, radiant d’il·lusió; jo, per estrenar. Les seves mans encara feien olor de cansalada viada; jo desprenia l’aroma dolça de paper dels llibres nous. Perdoni que em posi poètic. Ja sap que els anys embelleixen els records passant-los pel sedàs de la nostàlgia. En fi, que el vaig acompanyar. A la mà que m’agafava li notava el batec del cor, cada cop més vigorós a mesura que ens acostàvem a Aragó. Quan per fi es van obrir les portes del comboi i, de l’andana estant, va observar el lent ascens dels graons metàl·lics, el xerric dels engranatges, la lluentor de les baranes de roure, els passamans de cautxú vulcanitzat… va quedar hipnotitzat. Va ser un gest inconscient del cos: em va deixar anar i em vaig perdre. Amb prou feines va sentir com el revisor, delerós de fer complir la norma, li exigia el bitllet cada vegada amb menys paciència. Senyora Presidenta, li demano que faci l’esforç de posar-se en la pell d’aquell pobre home. L’èxtasi per la tecnologia li va jugar una mala passada. Una mena de síndrome d’Stendhal, em sembla.
No li demano, després de tants anys, que li retirin la multa que va pagar religiosament. Però, ara que celebren el centenari i recuperen històries, li prego que no recordin el senyor Riera com un mal ciutadà. D'enamorats del metro com ell n'hi ha pocs. Només això.
Potser es preguntarà què em va passar després de perdre’m. Des d’aquell dia no m’he mogut de l’andana. La successió de peripècies que em van portar del balast a acabar enganxat entre dues rajoles, ja és una altra història. Però aprofito l’avinentesa. Si un dia, esperant a Passeig de Gràcia, aixeca el cap i s’hi fixa bé, s’adonarà que a l’andana del costat Besós, rere l’estructura metàl·lica del sostre, hi sobresurt un vell bitllet que la saluda cordialment.