El monstre i jo
1924
El 30 de desembre em coronava com un rei mag amb rínxols daurats. La brisa mediterrània, impregnada de l’aroma de sal, em xiuxiuejava cançons d’aniversari. Sentia el goig dels ocellets, com un cor afinat. La mare m’acariciava el cap, mentre em deia que m’assemblava a l’avi Lluís. Quan jugava amb l'Aina, a fet i amagar, a la plaça del Cinc d’Oros, feia trampes. Tot i que em posava les mans a la cara per fer veure que no veia res, l’espiava entre els dits. M’agradava deixar-la guanyar i veure les seves arrugues als ulls de xocolata quan reia. L'havia invitat a la celebració, però els seus pares deien que no se'n pujarien al monstre sota terra. L’àvia, quan havíem anat a veure-la, m’havia donat pa amb un raig d’oli i formatge de Maó, perquè avui era el meu aniversari.
No sabia que ens trobaríem allà, a sota terra. M’imaginava tot obscur, al subsol, i el monstre, una criatura gegantina i metàl·lica apropant-se molt ràpidament. El Vicent feia dies que ens ho explicava als nens del barri.
Hi havia molt de xivarri, com un mercat animat, a Plaça Catalunya. Tothom volia veure el monstre i feien cua com als cavallets. Però avui també era el meu aniversari. L’àvia Carme estava molt espantada. Deia que era una màquina del terror, com un monstre molt lleig, i que si descarrilava, explotaríem tots, com una olla de pressió. El pare reia quan ho sentia. M’explicava que era un avenç tecnològic, un prodigi de la modernitat, i que podríem arribar molt més ràpid, com si tinguéssim ales als peus.
I com si s’obrís la boca d’una cova misteriosa, vam començar a baixar, la mare i jo. Al subsol, tot semblava obscur, però hi havia llums molt grans, com la nit estrellada de Van Gogh. I de sobte, a l’andana, va aparèixer el monstre, com una serp d’acer lluminosa, amb un rugit infinit que feia vibrar les parets del túnel. El “Gran Metro” es movia suaument, com si llisques per un riu subterrani i la mare em pentinava els rínxols, amb els dits delicats i tancava els ulls. Però jo els tenia més oberts que mai. Vam arribar a l’estació de passeig de Gràcia en un moment. Havia sigut massa curt, massa màgic. I jo volia explicar-li a tots que era el millor regal que m’havien fet mai.
2024
I avui, cent anys després, escolto novament el goig dels ocellets a Plaça Catalunya. El monstre ja no fa por, sinó que ha sigut un bon company de viatge, durant cent set anys. Ara li explico al meu net Pol. S’ha quedat bocabadat, perquè ara sap la història del monstre i l’avi. L’Aina, abraça al Pol. Aquell secret encara ens uneix i els solcs profunds d’una vida compartida es reflecteix als seus ulls de xocolata.
De sobte, assegut al metro, va aparèixer el monstre, com un sospir lent: el vaig veure com un gegant cansat i ancià, com jo. Les llums del túnel semblaven atenuar-se, havia un silenci dens, carregat de memòries que embolcallaven el vagó i les parets del túnel, semblaven un tapís infinit d’imatges pasades. Vaig entendre que el “Gran Metro” havia sigut un ésser viu, amb ànima: una criatura de la memòria que ens unia a tots en un mateix cor. I avui, celebràvem la seva màgia.
I mentre pentinava els rínxols daurats a Pol, i les llums tornaven a ser estels fugaços i un record etern impressionista, vam celebrar el nostre aniversari tot junts, com el primer dia, el monstre i jo. I la serp, amb els seus ulls encesos, i un rugit ben fort, com un eco infinit, es va tornar a dissipar. I jo, durant aquest trajecte, si vaig tancar els ulls, com feia la mare, en un sospir etern.