UNA ESPELMA BLANCA PER L'ALBA
Un espelma blanca per l'Alba.
Barcelona. 1980. Boca de metro del Clot. Línea vermella.
Baixo les escales amb la motxilla ben carregada. Els llibres de text viatgen de l'escola a casa gairabé cada dia de la setmana. Els dimarts del mes de març agafo el metro a mig matí. Cap a les dotze és una hora on els vagons ja han deixat fa estona tota la multitud al seu lloc de destí. Puc, doncs, asseure en un dels bancs sense haver d'anar dret i envoltat de passatgers amb cares llargues i resignació a l'ànima. M'agrada l'aventura de baixar sota terra i viatjar per túnels mentre miro per la finestra com si fós un pase de diapositives a tota velocitat. Fa l'efecte d'una pel.lícula que arriba i s'en va com les onades del mar.
I aleshores, arriba el tercer dimarts de març. Ella és al meu costat. Porta una cartera molt antiga penjada a l'esquena. Els cabells llargs i castanys força despentinats. Les faldilles brutes i trencades i els genolls pelats. És com si hagués caigut a terra i s'hagués arrossegat per arribar i guarir-se de quelcom no desitjat.
I és just quan sortim del túnel que va del Clot a Glòries que m'adono, que del no res, ella ha aparescut. Em mira als ulls amb tanta tendresa i profunditat que no puc ni pestanyar.
I suament em dona la mà. Son tantes les sensacions i emocions que sent el meu ésser que em quedo paralitzat. Alguna cosa màgica i misteriosa succeeix. El pas del temps es relentitza com si tot anés a càmara lenta. Aleshores, amb una veu dolça i encisadora em diu:
-Jan, que em podràs ajudar?
-Sorprès, li pregunto. Com saps com em dic?
-Mira, cada dia et veig quan agafes el metro i alguna vegada vas amb la teva àvia, i ella et diu en veu alta; Jaaaaan no et despistis que ja baixem!
-I tu com et dius? I com és que no t'he vist fins avui?
-Em dic Alba. I ja fa molts anys que camino pels passadissos del metro i viatjo d'estació en estació. I conec molt bé tots els racons i secrets que guarda amb cura cada línea i vagó. I si, fins el dia d'avui ningú m'ha vist. I si he arribat a tu és perque sabia que tens un do que et permet veure'm.
-Com és que ningú et pot veure? I a quina escola vas?
-La meva escola ja no existeix. Amb la guerra civil va desaparèixer. Jo i altres nens varem quedar atrapats entre les runes degut a les bombes que queien del cel. El metro, a vegades, va ser el nostre refugi, però, d'altres el camí cap a la fi. Jo vaig morir, però, el meu esperit volia seguir jugant i creixent. Volia seguir somrient i viure feliços moments abraçant els meus somnis. Però, finalment vaig adonar-me que només era un esperit perdut que no sabia tornar a casa. Aleshores, només em quedava l'esperança de trobar algú com tu que em pogués ajudar. Si, ajudar a tornar a casa amb els pares. Tornar allà on hi ha un espai infinit on l'amor pur tot ho abraça. Potser des d'aquest altre món que no coneixem podré escollir tornar a nèixer i reprendre el meu destí.
Jan, oi que em podràs ajudar?
Aquella nit d'un dimarts de març de 1980 vaig encendre una espelma blanca. Vaig contemplar el ball de la bonica flama mentre el meu cor es contagiava de la seva escalfor. Tot seguit, els ulls de l'Alba van venir a acariciar-me l'ànima. I amb llàgrimes d'emoció i tal com ella em va demanar vaig buscar al cel una estrella que pogués dur el seu nom imaginant com tornava a casa. A casa, allà on les estrelles brillen amb lluminosa intensitat perque no ens perdem mai quan fem el camí d'anada i tornada d'aquest existir infinit.