EPISTVLA EX L2
Hola, Arnau!
Ja sé que t'hauria d’haver escrit abans, però saps què?
Somric.
Per què estar trist si detestem la tristor? Per què no triar sempre l’alegria si no sabem quan arribarem a final de línia? Pròxima estació: Sant Pere!
Somric, doncs, amb raons.
Tu i jo érem com siamesos, dic com perquè ni els bessons es porten tan bé. Sempre ho he sabut: jo tinc la culpa que deixéssim de ser inseparables, i la culpa que després de l’escola, tardéssim tant a retrobar-nos. Arnau, és cert, la culpa és meva i sé que mai no em perdonaràs.
Ens vam veure un cop més, te’n recordes? Era a la fira de l’ensenyament. Em vas enxampar de sorpresa «Plaf»: aquells cabells arrissats amb tanta gràcia. – Qui ets? – T’hauria volgut preguntar esperant que m’expliquessis en qui t’havies convertit. Però no ho vaig fer, i me'n penedeixo d’haver-te deixat caure un «hola» silenciós del qual en soc culpable.
No ens vam veure fins tres mesos més tard: feia fred, però a qui li importa el fred quan l’Arnau està mort? Els teus, closos, els meus, plorant. El meu millor amic de la infància restava ben vestit i envoltat de flors en un taüt amb setze anys. Saps? M’hauria agradat acomiadar-me, però se’t veia ben adormit i no et volia despertar.
Quan pujo al metro m’envolto de gent viva, però silenciosa. Tothom vaga pels seus passadissos mentals. Em pregunto sovint en què deuen rumiar tots ells. Jo penso en tu, cada dia, d’alguna manera o altre, sempre acabo pensant en tu, Arnau. Creus que, a la resta de gent, també els acompanya un fantasma ple d’històries en el metro? Enguany és el centenar d’aquest transport, això vol dir que, durant un segle sencer, la gent s’asseu on jo esperant la seva parada sense poc més a fer que pensar, i és llavors que els seus fantasmes i relats els acompanyen.
Al metro, creu-me, he intentat de tot per passar l’estona, però faci el que faci, sempre em robes l’atenció. He pensat molt en tu i en el que impliques: MORT. Quan et vaig veure al tanatori em va passar pel cap: «I si m'hagués ocorregut a mi? I si jo em morís ara de cop i volta?». En el meu vagó de pensar somric cada dia conscient que podria ser l’últim. Tothom llueix una neutralitat tètrica esperant a arribar on van; però jo, i gràcies a tu, Arnau, sé que un somriure vertader és el que he de vestir, que no puc esperar viure fins als vuitanta, o ni tan sols fins a l’aniversari cent u del metro. Sé, que si vaig a veure l’àvia no és per no penedir-me quan mori, sinó perquè la vull veure mentre és viva. I el meu penediment amb tu dia a dia canvia, perquè és etern, però tu m’has ensenyat que cap dolor té motiu de ser-ho si la vida no ho és. Un mort m’ensenya a viure!
Cent anys fa que la gent atura les seves vides una estona per meditar històries inexplicades. Duc gravats Carpe diem i Memento Mori a la pell perquè tu me'ls has incrustat.
Gràcies, Arnau,
Algú molt feliç, i amb raons
P.D.: Fa uns dies que escolto «Always look on the right side of life» dels Monty Python i «My Way» d'en Sinatra bucle de Pep Ventura a Universitat: he renunciat la doctrina de l’avorriment i les cares llargues. Em titllen de boig i jo a ells, de pansits. No seria meravellós que els d’ànima adormida s'adonessin de la joia finita i vera que duen. Tot això m’ha dut a presentar la carteta al concurs de relats del metro. Aprecio els segons com or precipitat al clavegueram, però vaig de cap a la Cloaca Maxima si no el teu missatge no va més enllà de l’L2. El món ha de saber que batega.