Tot el que sé de la vida
Tot el que sé de la vida
Mai hagés volgut que acabés aquell estiu. Deixar el meu mon, els meus companys, els meus amics, per marxar a aquella maleïda escola. La meva mare s’havia encaparrat en que el meu futur depenia de rebre una bona educació, en aquella escola en particular, tot i que aquesta estigues a l’altra punta de Barcelona. El pare no ho veia molt clar, però va sucumbir a la pressió que la mare exercia amb ma de ferró i guant de seda.
I ja em tens amb la mare al metro. Recordava haver agafat el metro en una ocasió, per anar al centre a veure la Cavalcada dels Reis. Aquell dia era tal la il·lusió de veure a ses majestats i pensar en el regals que em portarien, que no vaig parar atenció al viatge sota terra.
Ara era diferent, tot em semblava difícil i desagradable, baixar les escales del metro, gent arreu, el soroll del tren en entrar a l’estació, l’aire molest a la cara...tot m’allunyava de la meva vella escola, de la meva amiga Laia, de les monitores del menjador, sobretot de la Mònica i les seves rastes i del Moha, el cuiner que tant ens cuidava.
Els dies van anar passant, poc a poc vaig conèixer nous amics, em vaig anar fent a aquella escola, que hagués estat fantàstica si hagués estat al costat de casa. Però no, era just a l’altra banda de la ciutat i calia agafar el metro cada dia, tres quarts d’anada i tres de tornada, menys els dies que, de manera excepcional, em recollia el pare o la mare, o tots dos, amb el cotxe.
Els trajectes de metro van començar sent per a mi una tortura i, poc a poc, sense adonar-me, es van convertir en altra cosa. A dies en una aventura, en una finestra a diferents vides i a la vida mateixa.
Vaig aprendre que pots estar molt sol tot i estar rodejat de persones, que hi ha persones que no miren per ningú i altres altruistes i meravelloses que es preocupen per un vellet que no coneixen de res i es barallen per que algú els cedeixi el seient.
Vaig aprendre que hi ha persones que canten o toquen un instrument i regalen el seu talent a canvi d’unes monedes. Cantats de rap, poetes urbans, rapsodes meravellosos que et dediquen una estrofa, t’alegren el dia i et fan sentir especial a dos quarts de sis, quan tornes a casa esgotat després d’un dia anodí.
Vaig aprendre que hi ha persones que solament miren el mòbil i altres que son absorbides per l’aparell. Qui hi ha persones que llegeixen, altres que dormen, algunes que observen i altres que miren sense mirar.
Vaig aprendre que els gossos fan un efecte estrany als adults, que de cop semblen amables i inicien converses agradables sobre l’animal. Això passa també amb els nens, però no sempre, cal caure en gràcia, tot i que encara no s en que consisteix aquesta gràcia.
Vaig aprendre que amabilitat genera amabilitat, que si reparteixes mala baba, et tornarà multiplicada per dos. Que és la vida mateixa en un comboi, un petit escenari, amb persones diferents, que senten diferent, que parlen en idiomes diferents, amb destins diferents, cada dia, en totes direccions, a tot hora.
Vaig aprendre que hi ha motes maneres d’arribar a un destí, que no sempre el camí més curt és el millor. Que en el camí hi ha persones meravelloses i altres que no tant, i que hem d’estar preparats per a tot.
Tal com volia a mare, aquella escola em va donar una sòlida formació, però avui he descobert que tot el que sé de la vida, ho he après al metro.